Aquest cop, la situació a Cuba no dona molt marge de maniobra al castrisme. Després de 66 anys de Revolució, aquest és el moment més dramàtic per a l’illa. La cruïlla entre una dictadura que ha estat incapaç de reformar-se i un imperialisme nord-americà que està mostrant el seu rostre més estúpid ha resultat letal pels cubans.

El bloqueig que pateixen els habitants d’un país amb tants lligams amb Catalunya és ara mateix d’un nivell inhumà: sense una gota de benzina que pugui entrar a l’illa, amb escassetat d’aigua i continus talls de llum, l’Havana ha d’escoltar les provocacions de pinxo de barri de Donald Trump, un mandatari enfangat al Golf Pèrsic que, humiliat pels aiatol·làs, pot veure’s temptat d’envair l’illa. Com ho viuen els cubans que viuen a Catalunya? 

Claudia González és antropòloga social i treballa en projectes de cooperació internacional. Amb anterioritat va viure a Bolívia, on es va casar. Hi fem un cafè a prop de la plaça d’Urquinaona i confessa que viu amb angoixa l’actual tragèdia que viu l’illa, on té els pares, germà, tiets i cosins que li detallen escenes dramàtiques. “Fa uns dies -explica-, va morir una jove veïna dels meus pares, d’un infart. Fa tres mesos que no entra a Cuba una gota de combustible, un bloqueig que no es va fer ni al règim racista de l’apartheid”.

L’antropòloga nega responsabilitats del règim en l’actual situació: “És clar que no. L’actual crisi és criminal i artificial, creada des de fora”. I apunta a la "secta de pedòfils" que ha declarat la guerra a Cuba: "Què hi pot haver de pitjor que uns pedòfils?". Justifica la legitimitat del règim castrista assegurant que les eleccions parlamentàries donen uns resultats “molt clars”. Sobre una possible invasió, la considera “una hipòtesi factible, es pot produir en qualsevol moment”, però també recorda que Cuba, que va aconseguir la seva sobirania fa poc més d’un segle, és un poble gelós de la seva independència.

“Si hi ha invasió, aniré a lluitar”

Gustavo de la Torre fa disset anys que està a Catalunya. Mestre d’anglès de formació, actualment treballa d’instal·lador de sistemes de seguretat antiincendis. Per incendis, però, el que viu el seu país. De la Torre no amaga simpaties castristes, malgrat que admet errors: “La Revolució no és un procés perfecte. Hi ha criteris oposats, hi ha qui creu que el sector privat ha de ser el motor del creixement”. Però apunta directe contra la "màfia cubanoamericana" i el "pedòfil i racista" Trump.

Internacional

Trump amenaça Cuba: «No tindreu més petroli»

De la Torre explica que a Cuba sempre hi va haver el que allí anomenen cuentapropistas, els autònoms: “Aquests cotxes dels 60 que es veuen s’arreglaven en tallers particulars, com també hi havia personal de cures o mestres particulars. Quan va arribar Raúl Castro es van ampliar els marges per aquests autònoms”. En tot cas, sembla que les reformes foren insuficients. Per De la Torre, però, Cuba continua sent “un far pels pobles del món” i té molt clar que si els nord-americans envaeixen l’illa, “aniré a lluitar perquè ara pot haver-hi molta desesperança, però no vull tornar als anys de Batista ni veure a Cuba el que passa a Líbia, on es venen persones com a esclaus”. 

“Els cubans no estan preparats pel capitalisme que vindria”

Però hi ha molts altres cubans que tenen una mirada molt més crítica sobre el règim. Bárbara Romeu fa pocs mesos que està a Barcelona. Té doble nacionalitat cubana i espanyola. És neta de catalans que van marxar exiliats després de la Guerra Civil. Romeu, que treballa en un comerç, recorda una infantesa feliç, els anys 90, quan l’illa preservava un sistema sanitari i escolar que era reconegut internacionalment. “Ara vivim un col·lapse total. Per culpa del bloqueig exterior, sí. Però també hi ha un bloqueig intern, amb unes ajudes que no arriben a tothom. Cuba és una dictadura i té una responsabilitat perquè no ha donat als seus ciutadans un pensament crític. I s’han comès barbaritats, com dolaritzar un sector del comerç, que fa que hi hagi dues monedes, el dòlar i el pes”.

Bárbara Romeu tampoc estalvia crítiques envers “el fill de la gran puta Donald Trump”. I fa una previsió del que pot succeir al seu país: “Crec que si els nord-americans envaïssin l’illa, molts cubans potser els rebrien amb els braços oberts, però els cubans no estan acostumats al capitalisme que vindria. Jo vaig veure a casa, per influència dels avis, una cultura de l’ordre i les responsabilitats. Però si arriba el capitalisme a l’americana, els cubans no sabran adaptar-se a les exigències d’un mercat laboral”, afirma.

“Hi ha benzina per la policia” 

Arletis Fernández és una jove cubana casada des de fa dos anys amb un advocat català. Ella no amaga el seu criticisme: “La situació és pèssima i hi té responsabilitat la mala gestió del govern. Una situació amb l’agreujant que no et pots expressar. No hi ha benzina per les ambulàncies, però si surts al carrer expressant una protesta, al cap de 5 minuts tens dos carros de la policia a la porta de casa”. 

“El país no funciona”, subratlla Arletis Fernández, “és cert que els Estats Units ens ofega, però aquesta situació ens agafa amb un Díaz-Canel que no és Fidel Castro”. Una invasió? “Jo no la vull, però davant un règim que vol la sobirania sense llibertat, jo voldria sobirania amb llibertat”. Escenaris de futur? Arletis apunta a un procés que pugui ser com la Transició espanyola. Cal dubtar si Donald Trump té la més remota idea sobre el que va ser la Transició. Per molts cubans, si el president nord-americà fracassa al Golf Pèrsic, pot tenir la temptació de buscar un enemic fàcil de batre.