La presidència d'ERC es resoldrà aquest dissabte, 14 de desembre, just mig any després que el partit entrés en combustió per la patacada de les eleccions al Parlament, en què va perdre la Generalitat i va certificar la davallada electoral que ja s'havia intuït en els comicis municipals. En aquests sis mesos, la formació ha perdut mig milió de votants, ha comprovat com Pere Aragonès deia adeu després d'un sol mandat i ha certificat el final de cicle de Marta Rovira, amb l'afegit que tots dos han demanat a Oriol Junqueras que deixés pas. Una pressió desoïda pel nom propi de la fase expansiva de les sigles republicanes, que a principis de juny -l'endemà de les eleccions europees- va iniciar el camí per recuperar la capitania d'ERC.
Mig any d'harakiri republicà. Un trajecte fet amb divorci tempestuós -més personal que polític- del tàndem que va aglutinar el màxim poder per al partit; crisi reputacional per la taca de les campanyes de falsa bandera; i retrets entre bàndols fins al darrer dia del duel per la presidència, on han sobrat males arts i ha faltat autocrítica pels errors comesos en el passat. Els que desitgen pilotar la nova etapa, els que hi van ser en l'última dècada i ara marxen, i els que hi han tingut pes en els anys d'esplendor i batallen per governar la nau de nou semblen no haver calculat els danys que perduraran després del congrés. ERC s'ha dessagnat en públic i ha tacat la seva credibilitat, patrimoni difícil de recuperar en temps de desencant de l'electorat independentista.
Que el partit no hagi estat capaç de tancar el congrés en una única volta indica que la desconfiança que li havia demostrat la ciutadania es trasllada, en el debat intern, en reserves manifestes sobre els lideratges. ERC conjuga avui amb decepció. És un partit crispat i malhumorat, preocupat per les batalles domèstiques i perifèric en els debats de país, just quan aglutina prou força per condicionar els governs de Catalunya i Espanya. La força parlamentària que té no s'ha palpat des de l'estiu -la primera excepció rellevant ha estat la del Hard Rock-, per molt que l'encertés posant el finançament al centre de l'equació, l'únic guany de sobirania que l'independentisme pot plantejar-se en el curt termini, encara que no s'hagi abandonat la retòrica octubrista.
Aquest dissabte, després dels últims debats, sabrem si Junqueras recupera la presidència o si és Xavier Godàs qui trenca els pronòstics. Foc Nou, tercera llista en discòrdia al congrés, ha evitat tancar un pacte amb Militància Decidim o Nova Esquerra Nacional i ha animat les bases a votar sense designar preferències. Junqueras -que continua sent favorit- i Godàs -que aspira a concentrar el vot de càstig a l'expresident- han esmerçat esforços a convèncer les bases més decebudes, les que prefereixen replantejar les aliances amb els socialistes i depurar totes les responsabilitats per les campanyes B. Una adaptació del discurs feta amb molts equilibris i poques concrecions, perquè cap militant republicà pot saber avui si, a partir de dilluns, la cadira de Pedro Sánchez o Salvador Illa es mourà més del compte.
El nou president d'ERC -i la direcció que l'acompanyi- haurà de tenir present que pilota el partit sense generar unanimitat i que, per guanyar crèdit, haurà de tancar ferides. Sense bastir una etapa amb més pau interna, el líder dels republicans no se'n sortirà per transmetre que les sigles poden ser tan útils en el postprocés com ho van ser en el procés. El que és impossible de determinar ara és si la nova etapa, per molt que es governi amb intel·ligència, serà guanyadora com ho va ser en la dècada anterior. El partit surt lesionat del congrés.
- De la immigració al 112: així collen Junts i ERC abans dels pressupostos (d'aquí i d'allà); per Oriol March.
- La UGT negociarà amb Puigdemont dilluns a Bèlgica la reducció de la jornada a l'Estat; per Bernat Surroca.
- Barcelona buscarà captar més congressos i potenciar els museus com a reclam turístic, per David Cobo.
- «Gradualisme i política de les coses»: les receptes d'Urkullu enfront el populisme; per Pep Martí.
- Salvador Sunyer deixa la direcció del Temporada Alta després de trenta anys.
El passadís
El periodisme i la música tenen punts de trobada. N'és un exemple Balena, una de les novetats de l'escena indie rock català. El grup, que durant el primer trimestre de l'any que ve estrenarà el seu primer àlbum -Manual de supervivència-, està format per Enric Botella (veu principal i baix), Adrià Soldevila (bateria), Carles Ribes (guitarra) i Arnau Marimon (guitarra). Botella i Soldevila són periodistes. El primer treballa a TV3, on ha estat reporter del Tot es mou; i el segon és una de les veus de la secció d'esports de SER Catalunya, a banda d'haver col·laborat com a articulista a Nació. Acaben de publicar el primer senzill de l'àlbum de presentació, Diluvi, que relata el contingut d'una carta mai enviada, amb rerefons emocional. Pareu-hi atenció, que la seva música us sorprendrà gratament.
Vist i llegit
Benjamin Netanyahu és sinònim de poder. I des d'aquest divendres podem descobrir com l'exerceix en les distàncies curtes i sota pressió, perquè s'estrena a Filmin el documental Bibi Files -traduït com a Expedient Netanyahu-, que se centra en la investigació per frau, suborn i abús de confiança contra el primer ministre israelià. I el que ha cridat més l'atenció del documental són les imatges inèdites filtrades dels interrogatoris a Netanyahu -fets entre 2016 i 2018-, en què el polític desplega prepotència i ira contra els responsables de la investigació.
Dirigit per la cineasta sud-africana Alexis Bloom -a partir del material que va aglutinar el director nord-americà Alex Gibney-, el treball ha despertat molta expectació a Israel, on no es pot visionar. La coincidència amb el judici -el primer ministre va declarar dimarts passat i va tornar a negar les acusacions de corrupció- ha multiplicat l'interès pel comportament d'un personatge que ha utilitzat la guerra per consolidar una posició política que abans dels atacs de Hamàs era visiblement feble.
L'imperdible
Si les obligacions prenadalenques us ho permeten, us recomano que aprofiteu el cap de setmana per visitar, al Museu Picasso, l'exposició De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, que s'endinsa en la relació entre creadors catalans de diferents disciplines i la capital francesa en el tombant de segle, un dels moments més rellevants de la història de l'art modern. La mostra ressegueix el vincle entre París més fecund i pintors, músics i escriptors del país, com Santiago Rusiñol, Pau Casals, Isaac Albéniz, Ramon Casas, Lluïsa Vidal o Maria Gay. No us la perdeu. Bon cap de setmana!
Joan Serra Carné
Redactor en cap de Nació
Vols que t'arribi La Brúixola de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre-la.