Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van escenificar aquest dijous a Waterloo un retrobament amb voluntat de col·laboració. En la representació de la "nova etapa de relació" -la convivència prèvia i posterior al 2017 no ha estat la d'una parella ben avinguda- hi van participar els titulars de les secretaries generals de Junts i ERC, Jordi Turull i Elisenda Alamany. Tots, actors principals i secundaris, van complir amb el guió previst: es tractava d'instal·lar la idea que els mateixos dirigents que van liderar el procés, protagonistes d'una enemistat íntima, poden ser ara els artífexs d'una nova comunió que permeti "recuperar la iniciativa" de l'independentisme en l'escenari polític català i espanyol. Així ho resava el comunicat posterior a la trobada.
En l'obra interpretada a la Casa de la República -un nom que fa temps que ha deixat d'utilitzar-se- també hi havia attrezzo amb reminiscències del procés. Puigdemont i Junqueras van sortir del domicili belga amb el cotxe del president a l'exili amb matrícula "1-O-2017". Tal vegada una manera sui generis de transmetre que, en el nou cicle polític, no s'han oblidat d'objectius pretèrits -la independència-, perquè els seus líders són els mateixos que pilotaven el Govern que va fer possible el referèndum. Un detall pensat per la factoria de Junts per a consum de la parròquia sobiranista, que Puigdemont i Junqueras voldrien tornar a capitanejar ara que han recuperat les regnes dels seus partits.
L'expresident i l'exvicepresident mai no s'han entès, però es necessiten. Perquè ara els cal transmetre que pot existir un espai de col·laboració de l'independentisme per combatre el moment de poder del PSC -els pressupostos de la Generalitat ja han embarrancat-, a la vegada que són exigents amb els acords firmats amb el PSOE. Encara que aquest espai de "treball coordinat" -per utilitzar les paraules dels comunicats d'ahir- no hagi existit fins ara ni sigui creïble que el puguin greixar els dirigents que, en el postprocés, van tallar tota comunicació.
La fotografia de Waterloo, feta el dia abans que Puigdemont carregui tintes contra Pedro Sánchez després de l'episodi no resolt de la qüestió de confiança al Congrés, té un interès compartit: fer entendre que es pot ressuscitar una col·laboració que ara convé, per molt que en els últims anys Junts i Esquerra no fossin capaços de compartir el Govern -es va trencar en l'anterior legislatura- ni lliguessin cap pacte a Catalunya i Madrid. Amb els mateixos líders a la cuina, les dues principals no es van coordinar per cap pacte rellevant. Ni tan sols per aconseguir l'amnistia. A la cita belga es va parlar de com col·laborar en la defensa de la llengua (en això sí que es troben), i de la rellevància del finançament i les infraestructures, però també de com relacionar-se amb els governs de Sánchez i del PSC. Els republicans no volen que caiguin, però sí que compleixin i els juntaires, entre PSOE i PP, aparenten tantsemenfotisme.
En algun moment aflorarà la competència entre projectes polítics, perquè als capitans de Junts i Esquerra els queda una última batalla pel lideratge sobiranista, si és que volen enfrontar-se en unes eleccions, ara llunyanes, en què tindrien Salvador Illa com a contrincant. Però, de moment, toca projectar una mínima proximitat. A Waterloo es va representar l'obra de Puigdemont i Junqueras, una obra inacabada.
- Sense pressupostos però amb l'ajut de la Moncloa: el Govern d'Illa es refugia en la sintonia amb Sánchez; per Bernat Surroca.
- El govern Collboni se la juga amb el pressupost: més diners a habitatge i al tramvia; per David Cobo.
- Barcelona aspira a reduir 265.000 trajectes diaris en cotxe els pròxims cinc anys; per David Cobo.
- Recuperar 17.000 hectàrees de conreus permetria protegir dels incendis la regió de Barcelona; per Arnau Urgell i Vidal.
- La veu de Nació: «L'oposició del Barça»; per Oriol March.
Joan Serra Carné
Redactor en cap de Nació
Vols que t'arribi La Brúixola de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre-la.