Si el Barça funcionés com el Parlament, Víctor Font tindria el càrrec de cap de l'oposició. En les últimes eleccions va aconseguir 16.679 vots, pràcticament un 30%, una xifra gens menyspreable tenint en compte que el carisma de Joan Laporta -lona inclosa a Madrid- va monopolitzar una campanya marcada pel llegat desastrós de Josep Maria Bartomeu. També com al Parlament, al Barça tot són cicles, en aquest cas més atzarosos: els canvis vénen marcats per què passa al terreny de joc. Sense el triple del 2015, Bartomeu no hauria guanyat mai les eleccions. Un cop al poder, es va veure de quina pasta estava fet. El soci, per tant, va triar el seu antagonista -Laporta-, i Font va començar a pensar en el 2026.
Empresari d'èxit, de tracte afable, l'aspirant ha aprofitat el tortuós inici d'any administratiu del Barça per treure el nas. Durant uns quants dies, el panorama -més en l'entorn que en la realitat- semblava apocalíptic. No es podia inscriure el fitxatge estrella de l'estiu, la Supercopa d'Espanya arrencava amb incertesa i Laporta es multiplicava per aconseguir fer encaixar les finances del club dins les normes del fair play. Era una bona oportunitat per a Font: es va alimentar el fantasma de la moció de censura i s'intentava projectar que el president del Barça estava acorralat. Una setmana més tard, amb Olmo inscrit, l'equip s'imposava per 2-5 al Madrid. I Laporta, que és com és, va sortir dimarts a treure pit.
Font ha atès aquest dijous les preguntes de Jordi Basté a RAC1 i ha desplegat un argumentari que, en termes empresarials, és sòlid. Resulta evident que el club troba a faltar una gestió més professional o, si més no, més previsora. Tan cert és això com que, en futbol, sovint val més l'instint que el coneixement. Perquè a Laporta, si se li pot elogiar alguna cosa, és haver tingut ull per als entrenadors: Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Hansi Flick porten el seu segell. Mai es va creure Ronald Koeman -gran jugador, entrenador primitiu- ni tampoc, en el fons, Xavi Hernández, llegenda al camp i estèril a la banqueta. Font deia avui que el barcelonisme està "enamorat" de Flick, i el relat habitual -el que Laporta anomenaria caverna, però amb seu a Barcelona- situa l'entrenador com el bo i el president com el dolent de la temporada. Com si Flick hagués aterrat al club de manera autònoma.
Els arguments de Font tenen base i, empresarialment, segur que tenen sentit. El problema és que, en futbol, amb això no n'hi ha pou. Resulta evident que existeixen tics populistes en el discurs de Laporta: identificació de la pròpia figura amb el club, recerca d'enemics externs, opacitat en les operacions -a qui s'han venut els seients VIP del nou Spotify Camp Nou?-, transferències dubtoses -de debò cal un intermediari per negociar amb una marca com Nike que col·labora amb el club des de finals del segle passat?- i sensació d'inestabilitat. Però, al mateix temps, si la pilota entra i el barcelonisme detecta -perquè és palpable- que hi ha un equip plagat de joves que genera il·lusió per la idea i pels resultats, l'oposició té poc a fer-hi. No és per falta de nivell -Font el té, amb escreix-, ni per falta de talent, sinó per errors de comprensió. Al Barça, i a la vida, no n'hi ha prou amb tenir raó.
Que la gestió del cas Olmo és millorable? Si fa un parell de gols i unes quantes assistències aquest mes, el soci ja no hi pensarà. Que s'han venut a un preu massa baix els seients VIP del nou estadi? Quan augmentin els ingressos per ticketing i el Barça pugui explotar del tot el Camp Nou reformat, se'n parlarà més aviat poc. Perquè si alguna cosa agrada de Laporta és que té ganes de guanyar, i sovint l'oposició només destil·la la idea que és Laporta qui ha de perdre. I aquesta idea és perniciosa: si el president perd, és el club que hi surt perdent. Especialment si el context -herència rebuda, institucions en contra- és advers. Amb Laporta en l'equació, necessitarà molt més que tenir la raó.