Fa uns dies van preguntar-me si volia fer una col·laboració periòdica. Vaig acceptar entusiàsticament. L’endemà vaig rebre un correu amb els detalls de la proposta, que especificava: “el tema és lliure, sempre i quan estigui relacionat amb Terrassa”.
Em veuen a venir –vaig pensar- i s’ensumen arengues proreagrupament a cada article. Decideixo cenyir-me a la petició, però hi ha quelcom que no podré evitar.
La meva visió és la d’un matadeperenc, amb tendència a considerar Terrassa el barri industrial del meu poble. Suposo que com a reacció a la visió egarenca de Matadepera com una extensió residencial de la ciutat.
I si a un matadeperenc li demanen que parli de Terrassa, segurament començarà per l’experiència més recurrent en relació a la ciutat: baixar al centre.
I baixar al centre vol dir un contrast d’experiències agredolç. Vol dir fer més voltes que una baldufa, o estacionar en els aparcaments del perímetre del rovell de l’ou, pràctics però cars. Un dia hi aniré des de can Roca amb el tren. A passejar amb els néts, al pas que anem. Vol dir caminar per zones de vianants fantàstiques i observar magnífiques obres d’arquitectura, des del llegat Muncunill als edificis dels Baca, Duran, Bacardit... Per inevitablement passar per davant d’alguns esperpents, que recordaran durant dècades els excessos dels darrers anys. Vol dir encantar-se descobrint noves botigues d’interiorisme flamant; però també enyorar quan feia el badoc repassant l’aparador de cal Grau. Vol dir fer un crep, comprar uns bastonets o tastar les delícies d’en Keko; fer una orxata si és època, o una xocolata a cal Quim. Passar pel Cau, i enfilar que és tard i vol ploure.
Diria que als matadeperencs ens agrada Terrassa, en tant que construïm una valoració a partir d’experiències satisfactòries com ara baixar al centre. I que a voltes, ens desagrada profundament degut a altres experiències recurrents, com ara recórrer la monstruosa avinguda del Vallès. Ja en parlarem d’aquí a tres setmanes...
Em veuen a venir –vaig pensar- i s’ensumen arengues proreagrupament a cada article. Decideixo cenyir-me a la petició, però hi ha quelcom que no podré evitar.
La meva visió és la d’un matadeperenc, amb tendència a considerar Terrassa el barri industrial del meu poble. Suposo que com a reacció a la visió egarenca de Matadepera com una extensió residencial de la ciutat.
I si a un matadeperenc li demanen que parli de Terrassa, segurament començarà per l’experiència més recurrent en relació a la ciutat: baixar al centre.
I baixar al centre vol dir un contrast d’experiències agredolç. Vol dir fer més voltes que una baldufa, o estacionar en els aparcaments del perímetre del rovell de l’ou, pràctics però cars. Un dia hi aniré des de can Roca amb el tren. A passejar amb els néts, al pas que anem. Vol dir caminar per zones de vianants fantàstiques i observar magnífiques obres d’arquitectura, des del llegat Muncunill als edificis dels Baca, Duran, Bacardit... Per inevitablement passar per davant d’alguns esperpents, que recordaran durant dècades els excessos dels darrers anys. Vol dir encantar-se descobrint noves botigues d’interiorisme flamant; però també enyorar quan feia el badoc repassant l’aparador de cal Grau. Vol dir fer un crep, comprar uns bastonets o tastar les delícies d’en Keko; fer una orxata si és època, o una xocolata a cal Quim. Passar pel Cau, i enfilar que és tard i vol ploure.
Diria que als matadeperencs ens agrada Terrassa, en tant que construïm una valoració a partir d’experiències satisfactòries com ara baixar al centre. I que a voltes, ens desagrada profundament degut a altres experiències recurrents, com ara recórrer la monstruosa avinguda del Vallès. Ja en parlarem d’aquí a tres setmanes...
