Cada cop va quedant més clar que, el que s'havia batejat com a Quart Cinturó, no serà una altra cosa que una autopista que es carregarà una mica més el paisatge del Vallès. Només cal veure com s'està transformant l'entorn de Sant Miquel de Guanteres i els immensos moviments de terres que s'han fet en direcció Martorell.

El parc de Sant Llorenç del Munt ja ha deixat de tenir un altre punt des del qual es podia contemplar sense l'obstacle de nous impactes urbans. I, la carretera de Rellinars, esdevé un desembús dels milers de cotxes que travessaran la via. El Poble Nou, Can Roca, el Pla del Bon Aire i Les Arenes dibuixen ja un cinturó de ferro i quitrà que ofegarà aquests barris al seu interior.

Aquesta era la via que havia de facilitar la descentralització barcelonina del trànsit i tancar un eixample metropolità a imatge i semblança de l'imaginat per Cerdà al segle XIX. Per anar de Terrassa a Granollers, passant per Sabadell, els seus defensors esgrimien la saturació de les altres autopistes. Al Vallès hi feia falta una altra carretera per esponjar la circulació i permetre uns desplaçaments interns més fluïds.

Mentrestant, els projectes pel transport públic esperaven en un calaix a la crisi energètica, financera i medioambiental. El metro vallesà només comença a ser una possibilitat ara. A les línies dels Catalans i la Renfe s'hi han començat a obrir o es planegen noves estacions. Però la seva prioritat segueix estant per darrera de la de l'asfalt.

El pols entre ecologistes pragmàtics i el ministeri de Foment hauria de tenir un bon argument en aquesta inversió de valors en l'ocupació del territori. Però la maquinària administrativa i la lògica de l'economia expansionista és demolidora. Entre Terrassa i Matadepera no es dibuixa un límit al creixement urbanístic, sinó una àrea de servei per turistes de tota Europa.