N’estic farta. Me’n vaig de Catalunya…Aquí no funciona res…” deia una dona esverada davant d’una càmera de televisió durant la primera crisi, després s’han fet habituals, dels trens de Renfe de Rodalies per les obres de la gran velocitat. Una imatge que han repetit els programes de zàpping per la crida d’auxili, agobi, sinceritat i desesperació barrejades en una sola declaració de vint segons.
En aquella crisi molta gent va descobrir que Madrid no complia en la solució dels problemes d’aquí, no estaven per la labor. Una manifestació de protesta en contra el servei de Rodalies va esdevenir la primera gran mobilització en favor de la independència de Catalunya d’aquesta nova era.
Després han vingut altres crisis de tot tipus i cada vegada més, la independència es contempla com una opció més dins de la normalitat democràtica. Articles d’opinió, editorials, manifestos ciutadans, iniciatives legislatives populars, intelectuals i personatges de renom del món sobretot econòmic però també de la política, la universitat i fins i tot de la judicatura s’han plantejat en veu alta un futur separats d’Espanya.
Després hi ha les consultes populars, una iniciativa ciutadana que copsa l’estat d’opinió d’una societat que sembla girar cap al sobiranisme com a resposta a les deficiències estructurals, a una crisi galopant i a la manca de respostes a problemes quotidians com són les escoles, la sanitat, la seguretat i sobretot per la manca de respecte a una llengua i a la cultura pròpia del territori.
Per la seva banda Solidaritat que representa a un bon nombre de ciutadans, complirà amb una part d’allò pel qual es va presentar a les eleccions i aconsegueix que el Parlament de Catalunya, màxima cambra de representació del poble, debati sobre la independència. Caldrà veure com quedarà tot plegat després que Convergència que tot i tenir diputats independentistes a les seves files, ja s’ha posicionat en contra la proposta.
També cal esperar una campanya de l’anomenda caverna mediàtica, ja incorporada al paisatge informatiu, i que segur farà augmentar els adeptes a la independència. Mentrestant, cercar en la independència una solució als problemes, és una opció cada cop més habitual a pobles i ciutats. Els contraris a la secessió que pensin que es deixarà de parlar d’independència quan les coses funcionin i de Madrid arribin solucions creïbles, honestes i assenyades.
Cada vegada hi ha més persones “fartes” que només demanen solucions per no arribar a la independència com a única esperança per posar fí a un desgavell que no sembla es vulgui resoldre. I no s’hi val com a solució apujar els impostos catalans tal i com des de Madrid recomanen.
Si fa mesos una dona deia que n’estava farta de Rodalies, què deu opinar avui si encara circula per aquí. I si ha marxat, segurament ni es preocupa d’arribar tard a la feina, ni de trobar-se penjada en qualsevol estació. Simplement perquè no li passarà.
En aquella crisi molta gent va descobrir que Madrid no complia en la solució dels problemes d’aquí, no estaven per la labor. Una manifestació de protesta en contra el servei de Rodalies va esdevenir la primera gran mobilització en favor de la independència de Catalunya d’aquesta nova era.
Després han vingut altres crisis de tot tipus i cada vegada més, la independència es contempla com una opció més dins de la normalitat democràtica. Articles d’opinió, editorials, manifestos ciutadans, iniciatives legislatives populars, intelectuals i personatges de renom del món sobretot econòmic però també de la política, la universitat i fins i tot de la judicatura s’han plantejat en veu alta un futur separats d’Espanya.
Després hi ha les consultes populars, una iniciativa ciutadana que copsa l’estat d’opinió d’una societat que sembla girar cap al sobiranisme com a resposta a les deficiències estructurals, a una crisi galopant i a la manca de respostes a problemes quotidians com són les escoles, la sanitat, la seguretat i sobretot per la manca de respecte a una llengua i a la cultura pròpia del territori.
Per la seva banda Solidaritat que representa a un bon nombre de ciutadans, complirà amb una part d’allò pel qual es va presentar a les eleccions i aconsegueix que el Parlament de Catalunya, màxima cambra de representació del poble, debati sobre la independència. Caldrà veure com quedarà tot plegat després que Convergència que tot i tenir diputats independentistes a les seves files, ja s’ha posicionat en contra la proposta.
També cal esperar una campanya de l’anomenda caverna mediàtica, ja incorporada al paisatge informatiu, i que segur farà augmentar els adeptes a la independència. Mentrestant, cercar en la independència una solució als problemes, és una opció cada cop més habitual a pobles i ciutats. Els contraris a la secessió que pensin que es deixarà de parlar d’independència quan les coses funcionin i de Madrid arribin solucions creïbles, honestes i assenyades.
Cada vegada hi ha més persones “fartes” que només demanen solucions per no arribar a la independència com a única esperança per posar fí a un desgavell que no sembla es vulgui resoldre. I no s’hi val com a solució apujar els impostos catalans tal i com des de Madrid recomanen.
Si fa mesos una dona deia que n’estava farta de Rodalies, què deu opinar avui si encara circula per aquí. I si ha marxat, segurament ni es preocupa d’arribar tard a la feina, ni de trobar-se penjada en qualsevol estació. Simplement perquè no li passarà.
