Els plens municipals també serveixen per reivindicar causes justes. Encara que no tinguin repercussió legal. El primer ple municipal de la democràcia, amb Manuel Royes com a nou alcalde, l'abril del 1979, va servir per demanar un Estatut d'Autonomia per Catalunya. De forma unànime per tots els nous regidors escollits lliurement per les urnes. Des de llavors, uns o altres grups municipals han aprofitat els plens per demostrar que Terrassa és una ciutat solidària amb altres grups o territoris del món que pateixen algun tipus d'opressió.

I, aquests dies, ocorre amb l'activista saharauí Aminatou Haidar i el dret d'autodeterminació del seu poble ocupat pel Marroc. Després s'aprovarà o no perquè, algunes majories de govern, responen també a consignes de més amunt, de les seus dels partits polítics a Barcelona o Madrid. I alguns ciutadans marroquins o d'origen marroquí poden tenir alhora la seva pròpia opinió. Però això evidencia que la ciutat no viu aïllada del món i que existeixen uns valors que van més enllà dels límits de la barriada.

Curiosament, el debat sobre un possible referèndum per la independència de Catalunya, també a Terrassa, està passant de puntetes. S'ha de mirar cap a Sant Cugat del Vallès o Castellbisbal, com a més a prop. Ni la delegació local d'Esquerra Republicana de Catalunya s'ha atrevit a plantejar el tema. I no només és una qüestió d'aritmètica consistorial ni de sociologia urbana. És un tema d'equilibris de poder i de càlculs personals. De no voler saber quin seria el resultat.

Ningú no està obligat a anar a votar ni a fer-ho amb el sí. Però cada cop hi ha més municipis que exerceixen una pràctica tan democràtica com aquesta. Malgrat que alguns es posen nerviosos perquè la gent digui el que pensa i, dins els mateixos organitzadors de les consultes, hi ha divergències d'estratègia. A més, sembla que espanti que també puguin votar els majors de 16 anys i els immigrants empadronats. La pregunta seria: qui té por d'un referèndum així a Terrassa?