Aquests dies ha sorgit a Terrassa un nou tema de debat que ens consta a tots que s’ha produït també en altres ciutats d’Europa. La regulació de l’ús del burca i del nicap. Val a dir que aquesta és una qüestió que a la nostra ciutat no ha suscitat polèmica, tenint en compte que, fins ara, jo no he vist mai cap dona que portés aquest tipus de vestimenta i, fins i tot, si s’hagués donat el cas, estic del tot segura que pocs voldrien fer de l’excepció un "problema" generalitzat.

És ben clar que aquest és un d’aquells temes que, per a alguns partits, prenen especial rellevància quan s’acosten eleccions, perquè saben que són un bon esquer a l’hora d’obtenir vots -tot i que haurien de tenir en compte que, a vegades, es poden girar en contra del promotor. Permeteu-me, però, prescindint d’aquest joc polític, que m’hi refereixi.

No entenc ni entendré mai com es pot arribar a al·legar que el burca és una opció de vida, si entenem per aquest concepte gaudir del que s’hi cou, de mostrar-se tal com un és, i de conèixer i deixar-se conèixer. El burca és una barrera infranquejable, que no permet altra possibilitat que la d’enterrar-se en vida. I això, ni en nom de Déu ni de ningú, pot esdevenir una opció.