En totes les ciutats hi ha fars culturals. Llums que orienten la societat i que ajuden a traçar uns rumbs amb les alforges lliures de mediocritats i frivolitats. En Francesc Amorós i Prat, mort aquest divendres als 74 anys, va ser una d'aquestes llums a la ciutat de Balaguer en les darreres dècades. Dit a la manera de l'escriptor Josep Pla, en Sisco va ser un "homenot" de la música a la capital de la Noguera. I ho va ser perquè va tocar amb encert, constància i autoexigència tots els pals d'aquest art: va dominar la tuba i el fiscorn a la mítica i enyorada Cobla Comtal, de la que ser-ne fundador, fou organista oficial del Reial Santuari del Sant Crist, ajudant de direcció a l'Orfeó Balaguerí durant l'etapa de Constantí Sotelo i director de la Banda Municipal.
La seva figura al davant dels músics i rere els gegants forma part de l'àlbum sentimental de molts balaguerins com també les seves composicions musicals, entre les quals destaquen les sardanes "La Reguereta", "Anna Maria" i "Balaguer, cel de la terra ferma" estrenada la primavera del 2007 i interpretada desenes de vegades per orfeons i cobles. Igualment de destacades van ser les peces pels Pastorets musicals, una tasca feta a inicis dels anys 2000 en homenatge a Jaume Llobet. Aquesta feina va servir per ampliar el corpus de cançons populars locals nadalenques i per fixar en solfa algunes de les tonades tradicionals que es cantaven de boca a orella i que de ben segur s'haurien acabat perdent en els rius dels nous temps tecnologitzats i exageradament virtuals. Gràcies a Amorós i als seus arranjaments, algunes d'aquelles melodies perviuen avui entre la mainada.
Fill de violinista i format a la Seu d'Urgell i al Conservatori de Lleida, en Sisco va fer també recerca musical amb un molt ben travat costumari musical de Balaguer i un enorme i detallat recopilatori de músics locals que es pot consultar a la Biblioteca municipal. Els seus coneixements i la seva ingent producció, bastida en hores no laborables perquè tot i ser un professional de la música no s'hi guanyava la vida, van merèixer sempre un major reconeixement dels que va rebre per part de les institucions o entitats de la ciutat. (Balaguer hauria de fer una reflexió sobre com ha tractat i tracta el talent local en general). Va fer una feina desinteressada i, ben sovint, a l'ombra.
La seva saviesa era directament proporcional a la seva bonhomia i humilitat i va donar-se a la música sense esperar res a canvi, un fet poc habitual en els universos artístics, perquè dedicar-se a la seva passió el sadollava més que qualsevol homenatge. El darrer record que tinc d'ell va ser per la Festa Major del 2023, quan el vaig veure amb la cadira de rodes absolutament concentrat a les evolucions del pasdoble que interpretava la banda de l'orquestra Selvatana, on hi destacava el seu fill amb el trombó. La malaltia no va vinclar mai el seu entusiasme musical.
Senzill, murri i amb un humor afilat que no va perdre ni quan el mal li afectà notablement la mobilitat, al malaurat músic també se li ha de reconèixer la seva implicació amb Balaguer en altres disciplines. La literària va ser la que més va cultivar. Ell va ser el responsable dels textos que nodriren el guió de la Passió, la representació que juntament amb MoisèsPuigpelat i Josep Maria Llobet van impulsar durant el tombant de segle. Amorós i Llobet van formar una parella artística molt ben encaixada, de caràcters diferents però amb el mateix objectiu de buscar l'excel·lència artística.
Segurament per aquesta raó, perquè cap dels dos feia concessions amb l'art, van marxar de l'Orfeó Balaguerí a inicis dels 80 en la que segurament va ser la més gran polèmica viscuda a l'entitat centenària. Amorós també va deixar pel record una compilació de contes i llegendes de Balaguer i un volum d'històries titulat "A l'ombra de campanar" on hi aparionà talent i estima cap a la seva terra, on va ser i serà per sempre patrimoni i referent.