El 15 de maig de 2011 no és una data qualsevol per a Lleida. Aquell dissabte de primavera, l’estadi del Camp d’Esports va ser escenari d’una tristesa col·lectiva que ni les grades mig plenes ni els crits d’ànim podien dissimular. Aquell dia, la Unió Esportiva Lleida disputava el seu darrer partit. Més que una derrota esportiva, va ser el punt final a vuit dècades d’història. L’entitat que havia portat el nom de Lleida per estadis d’arreu de l’Estat s’enfonsava definitivament, víctima d’una mala gestió, d’un deute acumulat de 28 milions d’euros i d’un context econòmic advers. Més enllà dels resultats, la UE Lleida era identitat, orgull de la perifèria esportiva, i un espai intergeneracional on l’escut transcendia les derrotes.
Un forat de 27 milions
El declivi començava a finals dels 2000. El club, ofegat per un deute superior als 27 milions d’euros, entrava en una espiral d’insolvència. La irrupció d’inversors de solvència dubtosa, la manca de transparència i una direcció esportiva erràtica precipitaren el desastre. Tot i intents de rescat, com el liderat per l’empresari Tatxo Benet, les pressions judicials i l’absència de suport institucional van frustrar qualsevol intent de salvació. Benet, coneixedor del sector esportiu i mediàtic, volia sanejar el club i reconstruir-lo des de la base. Però l’entramat legal ho va impedir. El 10 de maig de 2011, un jutge decretava oficialment la liquidació del club.
Del Lleida Esportiu a la decepció
L’estiu del 2011, de les cendres de la UE Lleida naixia el Lleida Esportiu. Impulsat pels germans Albert i Jordi Esteve, el nou projecte assumia la missió de recuperar l’esperit del club desaparegut. Van adquirir la plaça federativa i van iniciar la singladura a Segona B. Les primeres temporades foren d’estabilitat i ambiciosos intents d’ascens. Entrenadors com Imanol Idiakez i Gerard Albadalejo portaren l’equip a promocions i moments d’il·lusió.
Però rere aquesta aparença, s’hi amagava una realitat preocupant. El club funcionava amb una gestió opaca i personalista. Jugadors i empleats denunciaven retards en els pagaments i precarietat laboral. El planter era ignorat i la relació amb l’afició s’erosionava. La pandèmia de la Covid-19 accentuà les mancances, i el Camp d’Esports buidat esdevingué una trista al·legoria del desgast institucional.
Opacitat i precarietat estructural
Amb el temps, van començar a aflorar problemes estructurals. El club operava sense un projecte clar de base, amb una gestió personalista i sovint hermètica. Jugadors i treballadors denunciaven retards en els pagaments, manca de recursos bàsicsi condicions laborals inestables. El planter, històricament una font de talent a Lleida, era menystingut o infrafinançat. La relació amb l’afició s’anava degradant per la manca de transparència i el distanciament progressiu de la direcció.
A mesura que avançava la dècada, el desgast es feia evident. Les promeses d’un salt endavant es diluïen en la rutina d’una gestió cada cop més opaca i mancada de visió. La Covid-19 va ser un cop dur, però només va accentuar problemes ja existents. El Camp d’Esports, cada cop més buit, es convertia en una metàfora de l’aïllament institucional del club.
Causes judicials i abandonament
El declivi es va accelerar dramàticament a partir de 2021. Diverses denúncies per impagaments, incompliments fiscals i males pràctiques van situar el club al centre de l’escàndol. Els germans Esteve van ser assenyalats per una gestió nefasta que va acabar en múltiples fronts judicials oberts. L’Agència Tributària, la Seguretat Social i fins i tot exjugadors i exentrenadors exigien responsabilitats per contractes impagats i una gestió que fregava la temeritat.
Sense projecte esportiu, sense suport social ni institucional, i amb una estructura completament deteriorada, els germans Esteve van abandonar el club. Ho van fer sense donar explicacions públiques, deixant enrere una entitat arruïnada i condemnada a desaparèixer. El Lleida Esportiu, com la UE Lleida, s’esfumava entre silencis, decepció i una ciutat que un cop més veia com li arrabassaven el seu club. En poc més d’una dècada, Lleida ha vist morir dos clubs, víctima d’una combinació letal de mala gestió, inestabilitat institucional i desconnexió amb la ciutadania.
L’arribada del Lleida Club de Futbol havia de simbolitzar un nou començament, una oportunitat per tornar a creure en el futbol a la capital del Segrià després del desastre institucional que va suposar la caiguda del Lleida Esportiu. Quan l’empresari gallec Luis Pereira va anunciar la creació del nou club, l’estiu del 2023, ho va fer amb un discurs carregat de promeses i voluntat de ruptura amb el passat immediat. Volia marcar distància amb la gestió opaca i erràtica dels germans Esteve i, sobretot, recuperar la confiança d’una afició cansada de ser humiliada.
Tanmateix, el somni ha durat poc. Menys de dos anys després de la fundació del club, el projecte del Lleida CF es troba en una situació crítica, amb moltes més ombres que certeses i un futur que es resoldrà aquest proper 30 de juny. Continuar o desaparèixer, aquesta és la qüestió. L’alcalde de Lleida, Fèlix Larrosa, ha defensat aquesta setmana la necessitat d’un projecte esportiu “transparent i participatiu” per al futbol lleidatà. Ha carregat contra els models personalistes en què “els ciutadans són simples abonats, sense capacitat de decisió” alhora que ha remarcat que és “moment de posar ordre”.
