Jo coneixia només Vallverdú com a escriptor de literatura infantil, traductor i promotor del llibre referent Lleida, problema i realitat. I també pel que, a vegades, me n’havia explicat el seu amic Jordi Carbonell. Però el 2013 va canviar tot quan Carme Vidal organitzà el Passeig d’aniversari que feu anar l’escriptor de Ponent amunt i avall dels Països Catalans, Andorra i l’Alguer, amb motiu dels seus 90 anys. Jo vaig intervenir en l’acte de Tarragona i, a partir d’aquell primer contacte, començà una relació amistosa, directa i sovintejada, sempre a través de Carme Vidal, comissària de l’Any Vallverdú el 2023 i una de les dues marmessores de l’escriptor ara desaparegut, per voluntat pròpia d’ell.
El fet que ella sigui la padrina del Jan, el meu net petit, facilità també la relació amb el seu fillol i amb el Guim, el seu germà. Això de conèixer algú centenari és una cosa que sempre els ha impressionat, més encara quan l’han tingut tan a prop i han acabat estimant-lo. I diria que també ell a ells. Hi han esmorzat a Balaguer i quan enguany, per Pasqua, vam anar a casa seva a passar-hi una bona estona, també amb la muller, Antonieta Vilajoliu, va estar molt content de veure’ls, parlar-hi, fer-s’hi fotos de bon grat i regalar-los dibuixos acolorits amb el Rovelló de protagonista. Sé que als que en tenen una altra percepció personal no els serà fàcil de creure, però diria que els tractava amb tendresa i tot.
El fascinava que els nens s’inventessin personatges i fessin canvis de veu segons qui feien parlar i els animava a continuar aquest joc imaginatiu. Els nens no ho sabien, però ell sí: aquell dia de Pasqua era el darrer cop que es veien. Ara, pel seu aniversari, el 9 de juliol, van enviar-li un vídeo de felicitació que va provocar-li un plor sincer i on li deien que es veurien a Balaguer… Jo vaig parlar-hi el mateix dia per telèfon i ja costava una mica d’entendre tot el que deia. En realitat, just unes poques paraules, perquè ell ja era del tot breu quan s’havia d’expressar per aquest procediment. El seu domini, on senyorejava amb seguretat, era la paraula escrita i no la conversa telefònica.
Va ser professor durant molts anys, una feina que no li plaïa, però imprescindible per al seu sosteniment quotidià. Per això no li agradava que el tractessin de ”mestre” i menys encara els qui mai no en van conèixer la docència, ni tampoc d’”amic” per part de persones amb qui va tenir un tracte escàs, si no del tot efímer. Feia espavilar els alumnes, a voltes amb procediments inhabituals, com quan els feia definit només amb paraules i les mans agafades al darrere, al final de l’esquena i sense gestos, la paraula “pujada”...
El Vallverdú que més he conegut, doncs, és el darrer, el més proper, familiar i íntim, el dels darrers tretze anys. Hem compartit moltes converses i taules parades, aniversaris i celebracions privades, àpats en què, cada vegada més, amb prou feines menjucava una mica. Home matiner i auster en les formes, he sentit parlar d’ell com d’una persona més aviat distant i freda, contingut en l’expressió dels sentiments, molt exigent i rígida amb els alumnes. Però el Josep Vallverdú que jo he conegut és tot un altre. Bon conversador amb qui es trobava còmode parlant, se li notava molt quan no aconseguia de dissimular la inconfortabilitat de compartir espai i temps amb gent que no li feia gens el pes.
Ha estat un escriptor de mena, no sols pel nombre de les seves obres, sinó per la destresa a construir un mosaic de paraules que anava alçant-se talment un castell, a mesura que avançava la narració, amb un català viu i divers, tant en textos fets com a acadèmic de l’IEC, a la Secció Filològica del qual pertanyia, com en els articles per a la revista El Francolí o en aquest mateix diari, amb un domini de l’idioma que feia brollar les paraules amb una frescor antiga, no gens encarcarada. La seva robusta dimensió literària li ha comportat un enfilall de reconeixements públics ben merescuts: Medalla d’Or de la Generalitat, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida, Fill Predilecte de la capital de Ponent, on va néixer, i fill adoptiu de tots els municipis on ha residit al llarg de la seva vida, amb governs de colors diferents.
Em va concedir l’honor de fer-li el pròleg de tres llibres seus: un poemari, unes memòries lingüístiques i una selecció d’articles de premsa. I vam presentar-nos llibres, mútuament, en actes públics. No va tenir mai un no per a mi i els meus. M’agradava aquell sentit de l’humor seu, tan britànic, vull dir tan irònic, lluny de la riallada directa i sorollosa. I com que “la ironia necessita còmplices”, que deia Fuster, vam establir una sòlida complicitat que només el final de la seva vida ha aconseguit d’esfilagarsar.
Era un home de conviccions ben sòlides, votant del partit de Macià i Companys: catalanista, d’esquerra i republicà, defensor persistent de la independència nacional del seu país i, particularment, de la plena sobirania de la seva llengua en el seu territori. Defensor fervent de la laïcitat, respectava les creences i conviccions dels altres i, per això, no tenia problemes a acompanyar la muller, de vegades, al culte religiós, sobretot a Poblet, quan residia a l’Espluga de Francolí.
Ara que escric aquestes notes, de forma apressada, m’adono que he tingut el privilegi de la seva amistat. I per més que, per l’edat, tothom sabia que la seva mort no era llunyana, començant per ell mateix, quan aquesta arriba el dolor, el plany i l’absència no són menors. Va posar sempre el seu millor patrimoni, les paraules, al servei del país, la llengua i la llibertat i és per tot això que el trobarem a faltar, aquell Vallverdú del morro fort, de pedra picada, aquell català nacional irreductible.
