La vida de Josep Vallverdú s’ha acabat. Acostumats com estàvem a veure'l desafiar el pas del temps, ens semblava fins i tot difícil imaginar-ne el final. Però en els darrers mesos ell mateix havia començat a donar senyals que el seu cim s'acostava. Alguns ensurts de salut, una veu cada vegada més esmorteïda, unes cames que ja no l'acompanyaven com abans i el comiat de la vida pública anunciaven que s'obria el tram final del camí. Sense dramatismes, Vallverdú s'anava acomiadant a la seva manera. Amb ironia i algunes bromes, erudit, amb el cap curull d’història, de lletres i de país, i amb la mirada de murri gat vell.
En els darrers dies, Vallverdú s'ha anat apagant serenament. Ha afrontat el darrer declivi amb la pau de qui sabia que havia viscut una vida llarga, plena i fecunda, però també amb el cansament inevitable d'uns últims anys en què la seva figura va ser objecte d'un homenatge gairebé permanent. L'Any Vallverdú el 2023 va generar desenes de reconeixements institucionals i incomptables mostres d'admiració que es van succeir fins al punt que, amb la ironia que el caracteritzava, admetia que potser n'eren massa, que ja n’estava una mica fart de tants panegírics. Ho agraïa, perquè cada homenatge era la confirmació que tota una vida dedicada a la literatura, a la llengua i al país havia deixat empremta. Però, al mateix temps, necessitava calma. Necessitava estar, com deia ell mateix, "acasat".
Es va recollir al costat del riu Segre i als peus de Santa Maria, i allà visqué els darrers mesos, passejant, escrivint contes al seu fill Eloi, que enviava per correu electrònic, i llegint notícies i rellegint poemes i algun que altre llibre. Pels grans finestrals del menjador guaitava la postal de Balaguer, la ciutat que el va nomenar fill adoptiu, com també ho van fer Sant Martí de Riucorb, les Borges Blanques i l'Espluga de Francolí, municipis amb els quals va mantenir una estreta vinculació vital.
De Lleida, la ciutat on va néixer el 9 de juliol de 1923, n'era fill predilecte. Va ser a la ciutat, abans de la Guerra Civil, on va escriure la seva primera narració, influïda per la revista El Patufet. Començava amb una frase que els anys convertirien gairebé en una anècdota fundacional: "Una vegada hi havia un lleó que no tenia ni bou ni moltó".
Aquell primer exercici d'imaginació va ser la llavor d'una vocació que seguiria amb la creació d’uns Pastorets (avui perduts) quan comptava només amb 13 anys i que acabaria donant lloc a una de les obres més extenses i influents de la literatura catalana contemporània. Novel·lista, traductor, assagista, poeta i memorialista, Vallverdú va fer tots els papers de l'auca. I ho va fer sempre amb una idea fixa: defensar la llengua catalana. Va convertir la literatura en una forma de compromís cívic i cultural, convençut que escriure en català, especialment en els anys més durs del franquisme, era també una manera de preservar un país. "M'he cansat de moltes coses, però mai de defensar el català".
Aquest compromís també es traslladava a la seva manera d'entendre la lectura. Defugia el paternalisme i exigia esforç als lectors, especialment als més joves. "Al lector se l'ha d'estirar cap amunt, i a la canalla, més. Si diuen que hi ha alguna paraula que no saben, jo els dic: Busca-la al diccionari, com feia jo a la teva edat. Cal una mica d'esforç. No li podem donar tot mastegat al lector".
Vallverdú va construir una obra d'aparença senzilla, però d'una gran riquesa lingüística i literària. Practicava una literatura complicadament planera, capaç d'arribar a un públic ampli sense renunciar mai a l'exigència. Aquesta concepció va marcar especialment la seva aportació a la literatura infantil i juvenil, un gènere pràcticament inexistent en català quan ell va començar a escriure.
A finals dels anys cinquanta, quan gairebé no hi havia llibres per a infants en català, Vallverdú va veure un buit que calia omplir. Ho explicava així: "Una de les dèries que tenia era cobrir el camp de la literatura per a infants". Aquella intuïció va acabar transformant el panorama editorial català.
Amb obres com "El venedor de peixos", "Trampa sota les aigües" o, més endavant, el famós i celebrat "Rovelló", va contribuir decisivament a crear un corpus de literatura infantil i juvenil en català que ha educat, emocionat i fet llegir diverses generacions fins avui. No era un referent. Era EL referent. I se’n sentia satisfet, amb només una espina clavada, que admetia en la confiança del petit comitè: "M’hauria agradat guanyar el premi Hans Christian Andersen, el Nobel de la literatura infantil".
Vallverdú, l'home de Lleida que va explicar el país sencer
Però Josep Vallverdú no només va explicar històries; també va explicar un país. Assagista, divulgador i infatigable observador del territori, va convertir les terres de Ponent en un dels grans eixos de la seva obra. "Tu ets el gran home de Lleida", li va dir un dia el seu amic Jordi Pujol. L'escriptor Josep Pla, a qui va conèixer, li hauria dit "homenot". La plana, els pobles, el paisatge, la memòria i la gent apareixen una vegada i una altra en uns llibres que són molt més que assajos: són una manera d'entendre Catalunya des de la perifèria, reivindicant un territori sovint allunyat dels grans centres de decisió.
Aquesta mirada es fa especialment evident en obres com Lleida, problema i realitat (1967), Proses de Ponent (1970) o Indíbil i la boira (1983), tres títols imprescindibles per comprendre la seva vinculació emocional i intel•lectual amb la terra que el va veure néixer i créixer. També va aprofundir en la història de les lletres catalanes amb estudis dedicats a Magí Morera i Galícia, Guillem Viladot o el Rector de Vallfogona, convençut que preservar la memòria cultural era una altra manera de construir país.
Aquest mateix esperit recorre els seus llibres de viatges. Amb una escriptura precisa i evocadora, Vallverdú va retratar una Catalunya que caminava entre la tradició i la modernitat. La col·lecció "Catalunya Visió", publicada entre 1968 i 1974 juntament amb el mític fotògraf Ton Sirera, n'és la culminació, al costat d'obres com "Viatge entorn de Lleida" i "Els rius de Lleida", on el paisatge deixa de ser un simple escenari per convertir-se en protagonista. En les seves pàgines hi ha geografia, història i literatura, però sobretot hi ha una mirada que sabia descobrir l'extraordinari en allò aparentment quotidià i que, ben entrats als noranta va saber posar també en poesia.
Josep Vallverdú ha mort a la pau de casa seva, envoltat dels seus llibres i dels seus dibuixos, una afició que l'havia acompanyat tota la vida i que compartia espai amb l'escriptura. Se'n va amb la serenor de qui ho ha viscut tot. Va conèixer la Segona República, va patir la Guerra Civil, la dictadura franquista i la recuperació de la democràcia. Va veure el món sacsejat per conflictes, transformacions socials, l'aspiració independentista de Catalunya i una pandèmia que va capgirar la vida de tothom. Va ser testimoni privilegiat d'un temps convuls que mai no va deixar d'observar amb curiositat, lucidesa i esperit crític.
Mai no va viure pendent de la mort. Preferia parlar del llibre que encara llegia, del relat que tenia entre mans i del país que continuava estimant. Tampoc no es va lamentar mai gaire de les fatigues de la bellesa, com li agradava dir. Acceptava el pas dels anys amb una elegància natural, sense victimismes ni sense eufòries quan en sumava un de nou. I, per damunt de tot, va ser feliç. Ho era perquè havia pogut dedicar la vida a allò que més estimava: escriure, llegir, dibuixar, defensar la llengua i deixar un llegat que el sobreviurà molt més enllà dels seus 103 anys.
