Fruit d'un període d'introspecció creativa, l'artista balaguerí Josep Maria Llobet presenta la seva obra recent en una exposició temporal, instal·lada al Museu Comarcal de la Noguera des del 25 de setembre fins el 23 d'octubre.
Conreador de diferents tècniques i estils, Llobet sempre s'ha distingit per l'obsessió vers la immediatesa, no només de l'instant a representar sinó també de l'aplicació del color a la tela. La seva pinzellada és directa, poderosa, segura de fer arribar a l'espectador cada detall del que li vol comunicar, sense retocs innecessaris ni matisacions supèrflues. Pretén sempre actuar selectivament sobre l'obra, donant protagonisme al que és fonamental sobre el que és accessori.
Integrada per una vintena d'obres de diverses dimensions, però amb una important presència del gran format, la mostra actual manté la sintaxi compositiva que caracteritza l'autor. Els seus enquadraments defugen els esquemes constructius ambigus, tot buscant la claredat en la disposició dels elements.
Els quadres de Llobet, impecables en l'execució del dibuix, palesen el seu domini de l'espai i del volum, sense permetre que aquesta racionalitat pugui perjudicar ni el cromatisme ni la lluminositat de les teles.
Però en el conjunt d'obres que s'exposen aquests dies, l'autèntica singularitat rau en la contundència del missatge. Si habitualment els objectes senzills de la quotidianitat han estat el seu centre d'interès, en aquest cas la temàtica dels quadres es focalitza en les persones que més pateixen, els exclosos de la societat, els perdedors del món globalitzat. Així els marginats, els exiliats, les víctimes innocents, els torturats o les dones humiliades pel fanatisme es converteixen en protagonistes, amb tota la seva cruesa.
Ara bé, l'artista no es limita a presentar-nos la realitat de manera asèptica, sinó que s'hi implica directament, obligant-nos a contemplar tot allò que, per hipocresia col·lectiva, preferiríem obviar. Un veritable manifest d'indignació plàstica, situat a mig camí entre el realisme social vuitcentista d'Honoré Daumier i el fotoperiodisme contemporani de Sebastiao Salgado.
Llobet, amb algunes de les peces exposades, pretén sintonitzar amb grans mestres de la Pintura (Michelangelo, Picasso, Ensor) que en la seva època també es van rebel·lar contra la insensatesa humana. Es tracta d'una original fórmula, ja assajada amb èxit per Jeff Koons, consistent a fusionar o reinterpretar elements de les obres d'aquells genis, amb la qual cosa aconsegueix reforçar, encara més, el contingut de l'exposició.
