La imatge de Marc Márquez estirat a l’asfalt de Jerez, l’estiu del 2020, va marcar un abans i un després. Aquella cursa del Gran Premi d'Espanya, celebrada al Circuit de Jerez-Ángel Nieto, no només va acabar amb una fractura severa a l’húmer dret; també va obrir una etapa d’incertesa que ningú no havia previst per a un campió acostumat a reescriure rècords.
El pilot de Cervera va encadenar quatre operacions i mesos de rehabilitació. El calendari de competició va quedar substituït per sessions mèdiques, exercicis de recuperació i terminis que s’allargaven més del previst. Cada intent de tornar es trobava amb un nou obstacle. La progressió era lenta, irregular, desesperant.
En una conversa recent amb el rotatiu italià La Gazzetta dello Sport, el nou vegades campió del món admet que hi va haver instants en què va considerar deixar-ho. No com una decisió presa en calent, sinó com una pregunta incòmoda que emergia quan el dolor i la manca de millores pesaven massa. Després de la tercera intervenció, especialment, el futur es presentava difús. Sense garanties i lluny de l’adrenalina de les curses, el dubte era inevitable. "Vaig pensar en retirar-me", ha assegurat el cerverí.
En aquell període, la família va esdevenir refugi i brúixola. El seu germà i la seva mare van ser figures clau per sostenir-lo emocionalment quan l’optimisme flaquejava. Per a un esportista que havia dominat la categoria reina amb autoritat, acceptar la fragilitat va ser probablement el repte més complex.
El retorn, per tant, no és només esportiu. És també la culminació d’un procés de reconstrucció personal. Márquez no ha tornat sent el mateix pilot que abans de la caiguda; ha tornat amb una mirada diferent sobre la competició, el risc i els límits del propi cos.
