El Camp d’Esports va viure ahir una tarda carregada d’emoció. Òscar Rubio, capità, referent i símbol del Lleida, va dir adéu a la samarreta blava després de més de vint anys de carrera. La pluja i el fred no van impedir que més de dos mil aficionats s’apleguessin a les graderies per retre-li un homenatge sentit, amb una ovació al minut 12 —en record del seu històric dorsal— i un passadís d’honor dels companys i rivals quan va ser substituït a les acaballes del partit.

El resultat, però, no va acompanyar la festa. El Lleida no va poder passar de l’empat davant el Can Vidalet, un marcador insuficient en la lluita per la salvació i que el manté enfonsat a la cua de la classificació. L’ambient d’expectació i d’adéu es va barrejar amb la tensió pròpia d’un duel vital per a l’equip de Jordi Cortés.

Entre la lluita i la nostàlgia

El conjunt local va sortir amb intensitat, decidit a regalar-li una victòria al seu capità. Els primers minuts van ser de domini clar: Pau Russó i Totti van disposar d’una ocasió clara abans de la mitja hora, però el gol va tornar a resistir-se. Amb la pluja com a companya incòmoda, el Lleida va perdre embranzida i el partit es va igualar fins al descans.

A la represa, els de Cortés van tornar a pressionar i van tenir oportunitats per avançar-se, però la pilota no va voler entrar. La defensa visitant, ordenada i disciplinada, va frustrar els intents locals mentre els nervis augmentaven a les graderies. El marcador no es va moure i l’empat final va deixar un sabor d’impotència esportiva i de reconeixement humà.

Una carrera que deixa empremta

Quan el tècnic va cridar el seu nom al minut 80, el Camp d’Esports es va posar dret. Rubio va marxar del terreny de joc entre aplaudiments, llàgrimes i càntics. Els seus companys, els rivals i l’afició van reconèixer així la trajectòria d’un futbolista lluitador que ha estat exemple de compromís i estima pel club. En acabar, va rebre diversos obsequis commemoratius i l’abraçada col·lectiva d’un estadi que, per uns minuts, va oblidar el marcador.

Ahir no hi va haver victòria, però el comiat d’Òscar Rubio va servir per recordar que hi ha partits que es guanyen més en la memòria que en el resultat.