L’any 1998, el director de cinema Terrence Malick va contactar amb l’actor nord-americà George Clooney per oferir-li un paper en l’extens repartiment que havia de formar part del seu ambiciós projecte. Feia vint anys que no rodava, des que el 1978 havia obtingut el premi a millor director al festival de Cannes i l’Oscar a la millor fotografia per Días del cielo. Tornava a posar-se darrere les càmeres per dirigir, entre altres, Sean Penn, Adrien Brody, Jim Caviezel, Nick Nolte o John Travolta, entre molts altres. Clooney havia d’interpretar el capità Charles Bosche en un film ambientat a la Segona Guerra Mundial, concretament a la lluita entre els Estats Units i l’exercit imperial japonès pel control de l’illa de Guadalcanal, al Pacífic. El títol de la pel·licula és The Thin Red Line (La delgada línia roja).

Porto dies amb ganes de tornar a veure aquesta pel·lícula, ara que tothom parla de línies vermelles. Va començar Mariano Rajoy amb aquell vídeo preelectoral que va fer parlar tant. I n’ha tornat a parlar aquesta mateixa setmana el candidat a president del Govern per la formació Unidos Podemos, Pablo Iglesias. En el seu cas, va parlar de línies vermelles per dir que en una negociació no n’hi han. Era la manera com responia a la pregunta de si el referèndum que proposa per a Catalunya era una condició irrenunciable per a arribar a un acord amb altres formacions en el cas que fos necessari un pacte per evitar unes altres eleccions o un govern presidit pel PP.

Vaja, que la gran proposta per Catalunya del partit que aspira a superar el PSOE en els propers comicis no és una ratlla traçada amb retolador permanent vermell. És més aviat una línia amb guix que, si convé, es pot esborrar i en paus, amb la incomoditat que li ha generat a Xavier Domènech en la seva campanya i el desconcert que intueixo en els votants catalans que estan disposats a votar En Comú Podem justament per la promesa del referèndum. La d’Iglesias sí que n’és de delgada de línia roja!

Però tornem a Clooney. L’actor, que en aquell moment triomfava en el paper del doctor Doug Ross a la sèrie de l’NBC Urgencias, va acceptar l’oferiment de Malick. Va aprendre’s la seva part del guió, va interpretar-lo tan bé com va saber i va esperar a veure el resultat del seu treball un cop estigués acabada la feina d’edició a la sala de muntatge.

Quina va ser la seva sorpresa quan va comprovar que en la versió acabada de la pel·lícula les seves intervencions havien quedat reduïdes a una sola escena. Les tisores havien hagut de treballar a l’ample per evitar un metratge exagerat i incompatible amb les exigències de l’exhibició comercial. El rei dels Nespresso va sentir-se referèndum. No havia caigut del tot de la pel·lícula –com sí que li va passar a Mickey Rourke, a qui es pot veure en els continguts extra de l’edició en DVD- però es fa enfadar tant que va demanar al director que eliminés l’única intervenció seva que havia salvat i que no l’inclogués en els títols de crèdit.

Com si ara que sabem com n’és de prima la línia vermella del referèndum, demanéssim que els comuns el retiressin del seu programa electoral de la mateixa manera que no hi van posar el corredor mediterrani. Està vist que si els catalans decidim algun dia fer un pas irreversible haurà de ser sense ajudes externes, per nosaltres mateixos. What else?