No sé si a vostès els passa el mateix que a mi, però aquesta campanya electoral m'està fent molta mandra. No m'havia passat mai. Ja admeto que potser no se'm pot prendre gaire com a referència en aquesta qüestió perquè sempre m'ha interessat molt la política i, de forma molt especial, els períodes de campanya. Jo sóc dels que sempre s'empassaven tots els debats, les entrevistes, dels que llegia els perfils de tots els candidats, dels que procurava mirar-se -ni que sigui una pinzellada de cada un- els programes electorals, dels que comparava els cartells i els espots televisius. Sempre havia viscut els dies previs a uns comicis amb intensitat. En canvi, aquesta vegada només puc dir que sento indiferència.

Indiferència perquè tinc la sensació d'unes eleccions que no em concerneixen. Ja sé que no és veritat, que encara formem part d'Espanya i que, per tant, el que es decideix a Madrid m'afecta i em seguirà afectant segurament durant més temps del que voldria. Però, què volen que els digui, no puc evitar veure'ls molt lluny. Quan sento els candidats a presidir el govern no noto que em parlin a mi. Les propostes que pretenen engrescar l'electorat no només no m'estimulen, sinó que em fan badallar. Uns perquè no volen que canviï res; els altres, perquè fan veure que sí que volen que canviï, però tampoc no ho volen; els de més enllà, perquè el que volen canviar és per anar enrere; i aquells d'allà , perquè volen canviar tantes coses, que ni ells mateixos es poden arribar a creure que sigui possible fer-ho.

Indiferència perquè fins i tot escoltant els partits d'obediència catalana, sembla que vagin a les urnes més per compromís que per convicció. Hi van, diuen, per defensar la victòria del 27S. S'hi presenten, afegeixen, per no regalar la victòria i el relat de Catalunya a Ciutadans. Però no aconsegueixen explicar-me per què és important de veritat que el dia 20 vagi a votar-los ni què podran fer a Madrid amb els diputats que siguin capaços d'aconseguir, fins i tot en el cas d'una victòria esclatant.

La indiferència és fruit de la desconnexió mental amb Espanya. Almenys en el meu cas, em resulta bastant igual qui guanyi i quines aliances hagi de fer per constituir un executiu. Ja s'ho faran. Des de l'òptica sobiranista em costa de veure que sigui qui sigui el qui guanyi i siguin quins siguin els pactes postelectorals, hi pugui haver algun canvi per reconèixer el dret d'autodeterminació de Catalunya i la possibilitat de fer un referèndum d'independència com l'escocès. En aquest aspecte, tot continuarà igual. Al PP i al PSOE ja els coneixem. A Ciutadans, a Catalunya també veiem prou de quin peu calcen en tot el que fa olor a catalanisme. I Podemos no té cap aliat per fer possible el que promet encara que, val la pena reconèixer-ho, són els únics juntament amb Izquierda Unida, que es manifesten partidaris de deixar votar.

Amb tot, venceré la indiferència i aniré a l'urna amb la ingenuïtat de pensar que potser és l'últim cop que ho faig en unes eleccions al Congreso i al Senado. Superaré la mandra perquè no pugui ser dit que tres mesos després de les eleccions al Parlament el sobiranisme ja s'ha desinflat i que la falta d'entesa entre Junts pel Sí i la CUP ens ha desmoralitzat. Però ho faré sense un gram de l'emoció que vaig sentir a la consulta del 9N, i sense la sensació de transcendècia de l'última convocatòria al Parlament. Ho faré per responsabilitat, tot esperant que l'endemà mateix de l'escrutini deixarem de fer el ruc i ens posarem a treballar de veritat per fer el que vam decidir que volíem fer: investir un President de la Generalitat, formar Govern, avançar la feina per construir les estructures del nou estat que volem ser i acabar d'atraure aquells que encara no ho veuen clar. I en això, no s'hi val ni la mandra ni la indiferència.