Hi ha persones que expliquen un país. Josep Vallverdú n’era una. Va fer de la llengua una casa habitable per a moltes generacions i va convertir Ponent en literatura universal. Vallverdú forma part, per mèrits propis, de la història de la literatura catalana del segle XX i de principis del XXI. No s’entendria el que ha passat a les nostres lletres sense la seva figura. Més de tres-centes obres, milers de pàgines, personatges inesborrables i generacions senceres de lectors en són testimoni. Molts infants van descobrir el plaer de llegir en català gràcies a ell. I això, en un país on la llengua ha estat perseguida, prohibida i massa sovint menystinguda, no és només un mèrit literari: és un acte de resistència i una afirmació nacional.

Josep Vallverdú estimava profundament aquest país nostre, Catalunya, i defensava el català amb dents i ungles. Ho feia conscient de la fragilitat que pot tenir allò que ha costat tants anys aconseguir. Sabia que una llengua no sobreviu només perquè tingui una gran literatura, sinó perquè és parlada, transmesa, ensenyada i estimada cada dia. Per això el seu mestratge va anar molt més enllà dels llibres. Cada paraula escrita, cada traducció, cada classe i cada conversa eren una manera de mantenir viva la cadena que ens uneix als qui ens han precedit i als qui encara han de venir.

També li devem una aportació decisiva a la manera com ens pensem i ens expliquem col·lectivament. Vallverdú va ajudar a fixar el concepte de Ponent, de les terres de Ponent. Pot semblar només un nom, però és molt més que això. Anomenar-nos Ponent era situar-nos respecte del conjunt de la nació; era afirmar que Lleida i les seves comarques no són cap perifèria desdibuixada, sinó una part essencial, plena i imprescindible de Catalunya i dels Països Catalans.

A finals del franquisme, quan hi hagué qui va intentar separar les terres de Lleida de la seva realitat catalana, Vallverdú va respondre amb cultura, pensament i país. Va ser un dels impulsors de la reflexió que culminaria en Lleida, problema i realitat, publicat l’any 1967. Aquella obra va contribuir a reafirmar la catalanitat de les nostres terres i a combatre una operació de desnacionalització que pretenia presentar Lleida com una realitat aliena a Catalunya. Ell va entendre que defensar Ponent era defensar la nació sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.

Ho va fer, sovint, des del silenci. No era un home que busqués el focus ni l’exposició pública. La seva força es trobava en la constància, en el rigor i en una fidelitat insubornable a la llengua, la cultura i el país. Sense estridències, va construir una obra monumental i va deixar una empremta que travessa generacions.

En l’àmbit personal, em queda el record d’un home savi, generós i proper; d’un mestre a qui sempre podia escoltar i d’un amic a qui sempre podia tornar. En l’àmbit col·lectiu, ens queda un llegat immens que ja és patrimoni de tothom. Vallverdú ens ha ensenyat que escriure en català és també escriure Catalunya i que estimar la terra és donar-li paraules perquè pugui explicar-se al món.

Josep Vallverdú se’n va, però la casa que va construir amb les seves paraules continua dreta. Ens correspon habitar-la, cuidar-la i engrandir-la. Perquè mentre mantinguem viva la llengua que ell tant va estimar, mentre continuem afirmant Ponent com una part indestriable de la nació, Josep Vallverdú continuarà explicant-nos qui som.