Hi ha persones, que amb el pas dels anys, deixen de ser només una part dels nostres records personals per a convertir-se en una part de la nostra història col·lectiva . Per a mi, Josep Vallverdú, és una d’aquestes persones.

Vaig conèixer Josep Vallverdú l’any 1972, quan vaig iniciar els estudis nocturns de Filosofia i Lletres a l’Estudi General de Lleida, aleshores vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Jo exercia de mestre a l’escola pública d’Alcoletge i venia d’un sistema educatiu franquista en què l’ensenyament es feia exclusivament en castellà. Per això, arribar a aquell Estudi General va significar per a mi l’obertura d’un món nou.

En aquell entorn vaig conèixer professors que van deixar una empremta profunda a la nostra generació: Josep Vallverdú, Enric Farreny, Josep Solans o Manel Lladonosa, cadascun des de la seva especialitat. També hi havia figures vinculades a la renovació pedagògica, com Maria Rúbies, pedagoga i política, que va tenir un paper destacat en la vida educativa de Lleida.

Però Josep Vallverdú va ser, per a mi, una figura especialment significativa. Era el professor de Literatura Catalana, però ja aleshores era molt més que això: un escriptor i un intel·lectual que estava donant veu a les terres de Ponent. La publicació de “Lleida, problema i realitat”, l’any 1967, havia mostrat ja la seva preocupació per la realitat lleidatana. I Proses de Ponent, publicada el 1970, representava una reivindicació clara d’un territori que volia ser reconegut amb personalitat pròpia dins de Catalunya. En aquells mateixos anys, Rovelló, publicat el 1968 i guardonat amb el Premi Folch i Torres, va donar a Vallverdú una enorme projecció i el va convertir en un dels grans referents de la literatura infantil i juvenil catalana. Per a moltes generacions, Rovelló va ser també una porta d’entrada a la literatura catalana i a una llengua que encara vivia sota les limitacions imposades pel franquisme.

Vallverdú va anar construint així una manera d’entendre el lleidatanisme, que no significava separar Lleida de Catalunya, sinó reivindicar la personalitat de Ponent dins d’una Catalunya nacional, progressista i plural. Aquesta actitud era especialment important en uns anys en què Barcelona concentrava bona part de la vida econòmica, cultural i intel·lectual del país.

Al costat d’aquest moviment cultural català, hi havia també una important renovació pedagògica. Mestres i professors treballaven per recuperar una escola catalana, activa i moderna. Persones com Maria Rúbies, Jaume Barrull o Isabel Arqué, entre moltes altres, van contribuir des de diferents àmbits a recuperar la llengua, la cultura i una nova manera d’entendre l’educació.

Quan avui miro aquells anys amb perspectiva, entenc millor el servei que Josep Vallverdú va fer a Lleida i a les terres de Ponent. No va ser només un gran escriptor català. Va contribuir a canviar la mirada sobre Lleida i a demostrar que es podia parlar de Catalunya des de Ponent, amb veu pròpia, sense complexes i sense necessitat d’oposar Lleida a Barcelona.

Per això, quan penso en el Josep Vallverdú que vaig conèixer, penso sobretot en aquell professor de Literatura Catalana de l’Estudi General de Lleida de l’any 1971, però també en aquell escriptor i intel·lectual que va ajudar a convertir Ponent en una realitat cultural plenament reconeguda dins de Catalunya. Aquest és, per a mi, un dels seus grans llegats: haver contribuït a fer entendre que Lleida no era una simple perifèria de Catalunya, sinó una part essencial del país, amb una cultura, una personalitat i una veu pròpies.