El partit ha estat horrorós. Un dia més. L'equip, encaparrat en fer el pitjor final de temporada de la curta història del Lleida Esportiu, s'ha superat a sí mateix a Cornellà. Només havia de fer un gol al camp d'un equip que estava amenaçat de baixar a Tercera. Depenia d'ell mateix, malgrat tot. Havia aconseguit tornar a mobilitzar autocars de fidels que continuaven entonant allò de #johicrec. Però els jugadors no han tingut actitud guanyadora, no han fer ni por ni pessigolles al Cornellà. Han demostrat que no es tractava de creure-hi. Es tractava de fer-ho.

Mentre agonitzava el partit, encara amb zero a zero, i després de petits parèntesis d'esperança pels resultats que feien els nostres rivals en altres camps, rebo un whatsapp. Em proposen fer un article d'urgència en cas que no hi hagi play-off. Dubto. No vull que sembli que el faig per fer allò que fa tanta ràbia i que consisteix en dir "jo ja ho vaig dir". Espero a que s'acabi el partit i dic que sí, que quan arribi a Lleida m'hi posaré.
Hora i mitja de camí al cotxe amb poques paraules. La dona, emprenyada com una mona; la nena, no entén per què aquest any no jugarem play-off. Arribem a Lleida, deprimits. Però mentre entrem a la ciutat, els cotxes ens saluden fent sonar els clàxons. Hi ha una celebració. Què passa? És que encara #hicreuen? Ah, no... És la Lliga del Barça...

Arribo a casa i em poso davant de l'ordinador i em vénen mil coses al cap. Ho vull escriure tot, però no m'hi cabrà. Opto per anar a buscar quatre claus. Ja hi haurà temps per aprofundir. La primera cosa que faig és pensar en Toni Seligrat. Tercer play-off consecutiu. Potser aquest tercer l'hauria pogut fer aquí. Però el club va apostar per Imanol Idiakez enganyant al tècnic de Torrent, a qui va fer creure que estava negociant la renovació amb ell mentre estava tancant la contractació del seu substitut. De Seligrat no m'agradava tot. De vegades em fotia nerviós el seu conservadurisme. Però entén la categoria. Sap de què va i sap treure el màxim rendiment dels jugadors que té. I, sobretot, té caràcter.

Això em porta a la segona clau. El Lleida d'enguany no ha tingut caràcter. I no l'ha tingut perquè els equips són el reflex dels seus entrenadors. Els entrenadors alegres tenen equips vistosos; els entrenadors malcarats, equips broques; els entrenadors tristos, equips apagats. Idiakez potser té uns conceptes futbolístics més atrevits i avançats que Seligrat, però ell no té caràcter, ni sang, ni trempera. I com que no en té, no l'ha pogut trasmetre.

Quan les coses s'han posat malament, no hi ha hagut capacitat de reacció. I ja en teníem avisos des de la primera jornada. L'empat de l'Espanyol B després d'anar 0-2 a favor, o el 3-2 a Alcoi també amb 0-2, o les derrotes amb l'Atlètic Balears o l'Olot eren per intuir que alguna cosa no anava fina. Tot i això, el Lleida ha anat bona part de la temporada entre els primers, pugnant pel liderat amb el Nàstic i ha arribat a tenir un avantatge envejable que ha dilapidat miserablement. Aquesta dinàmica final és la que deixa pitjor cos. De tenir-ho fet, a llençar-ho.

Després de la consumació del fracàs a Cornellà, el Jordi i l'Albert Esteve han assegurat que Idiakez continuarà una temporada més. Quin descans. Això vol dir que ja estan negociant amb el que la de substituir, com van fer amb Emili Vicente i Toni Seligrat.