Si són seguidors habituals de NacióLleida ja devien veure que ahir ens van demanar a uns quants periodistes que féssim les nostres apostes sobre com creiem que quedarà la composició de la Paeria de Lleida després de les eleccions d’aquest diumenge. Ja sigui perquè més o menys tots captem la mateixa flaire al nostre entorn, ja sigui perquè en alguna mesura ens condicionen les enquestes que s’han publicat els últims dies, o perquè ningú no és prou agosarat com per fer un pronòstic que inclogui alguna sorpresa sonada del tipus Barça 8 – Juve 0 si estiguéssim apostant sobre futbol, les porres s’assemblen prou entre elles com perquè tots donem per bona la mitjana que en surt.

És a dir, PSC 12, CiU 5, ERC 3, PP 3, C’s 2 i Crida 2. El diumenge a la nit seguirem l’escrutini amb l’interès afegit de veure qui ha afinat més, sense que fins ara ens hagin dit quin és el premi que s’endú el guanyador. Les males llengües especulen que serà una corbata si és per a un home i un fulard si guanya una dona.

La primera vegada que vaig fer una porra política, també en unes municipals, em va causar un petit problema per la meva falta de vista i de mà esquerra. Eren les eleccions de 1999. Aleshores treballava a Segre Ràdio i em van enviar a cobrir la nit electoral de Convergència i Unió. A mesura que anava avançant l’escrutini, l’ambient de funeral s’anava fent més evident a la seu del carrer República del Paraguai. Antoni Siurana anava camí de recuperar la majoria absoluta perduda al 1995, i es veien frustrades les expectatives fixades en Josep Giné per conquerir el consistori.

Pendent d’entrar en directe quan em donessin pas, anava anotant en una llibreta els canvis que s’anaven produint en el repartiment d’escons a mesura que s’actualitzaven les dades. Amb més del 80% del vot escrutat tot anava quadrant d’acord amb el meu pronòstic. Quan el Santi Roig va acabar de fer el repàs, completament aliè a les persones que tenia a la meva vora, vaig fer un bot i vaig cridar Toma! mentre tancava el puny amb força en senyal de victòria.

No em vaig adonar que tenia al costat la Marta Alòs, regidora i futura diputada nacionalista al Parlament. Recordo com si fos ara la seva mirada, entre feridora per la indignació i ferida pels resultats que s’estaven confirmant. “Què? –em va dir- Content pel resultat?”. Em volia fondre. El meu cervell va processar que la meva interlocutora havia interpretat el meu gest d’eufòria com si estigués celebrant la seva patacada. I no, no era això... Vaig reaccionar ràpid: “No, no és que m’alegri del resultat! És que amb el regidor que acabeu de perdre, encerto de ple la porra de la ràdio”. Quin tacte! Quina diplomàcia! La seva mirada es va endurir. Ja no només era que m’alegrés de la seva desgràcia. Era pitjor. A sobre, ho havia vist a venir! “Molt important, la porra!”. És l’únic que va dir abans de sortir de la sala d’una revolada fent espetegar la porta darrere seu.

Va ser un mal inici, tot i que després he tingut molt bona relació amb la Marta, amb qui pràcticament cada dia coincidim a l’Avant anant amunt i avall de Lleida a Barcelona. No sé si mai li he dit que al final de l’escrutini van recuperar aquell escó que ballava i que em vaig quedar sense guanyar la porra...