Albert Velasco: «No sabem què farem si ve la policia a requisar les obres de Sixena. No hi ha precedents»

Albert Velasco és l'home de moda a Lleida. L'esclat del litigi de Sixena l'ha convertit en un dels defensors més bel·ligerants de les bones praxis que es van fer des de Catalunya per salvar l'art del monestir, cremat a l'inici de la Guerra Civil. Dos articles que neguen la participació de catalans en la crema de l'església li ha valgut una denúncia per part del municipi de Vilanova de Sixena. Velasco considera que és un cap de turc en aquest cas, alhora que creu que la judicialització del conflicte posa pals a les rodes per intentar trobar una solució.

 

- De les obres de Sixena se n’ha parlat molt, però poc del seu valor artístic. Per què són importants pel Museu de Lleida aquestes peces que reclama el govern d’Aragó?

- El Museu de Lleida és l’únic del món que explica la Franja al llarg dels segles. És cert que Sixena no és Franja, però sí que forma part dels dominis de l’antic Bisbat de Lleida mutilat l’any 1995. Les peces ens expliquen la relació de Catalunya amb Sixena, que era molt important. Tant, que una filla del Comte Pere d’Urgell,  que era la persona més important de Catalunya després del rei, va professar al monestir.

- El Museu de Lleida té només set obres exposades de la col·lecció de 44.

- Sí. Aquest és un argument que es va repetint en alguns ambients per fer creure que hi ha obres menys rellevants. Tots els museus del món tenen exposada una part molt petita de les seves col·leccions, i això és així per limitacions d’espai i no perquè siguin menys importants. Les de Sixena ho són totes perquè formen part d’una col·lecció que ens parla d’una època i dels vincles entre territoris. Potser algun dia es podran exposar les peces que ara estan al magatzem, o es podran cedir en exposicions temporals...

- Hi ha qui diu que el Museu de Lleida no tindria sentit sense aquestes obres.

- Per sort, tenim una col·lecció molt important. Ara, sí que cal deixar clar que en cas que aquestes obres sortissin, la pèrdua pel museu seria irreparable. Tenim tres sarcòfags que són únics al món, i que no es poden reemplaçar.

- Creu que l’Aragó intenta el retorn de les obres per fer-ne un discurs polític més que artístic?

- L’Aragó té les seves aspiracions, i són molt legítimes. De restitucions patrimonials n’hi ha a tot el món, i tothom té dret a recuperar el patrimoni que un dia va marxar, però en aquest cas concret s’han barrejat qüestions perifèriques i s’ha polititzat molt, i ara això té una difícil marxa enrere. Fixi’s que els arguments tècnics han quedat en un segon pla i s’ha passat directament a la pantalla política i judicial.

- Doncs parlem de la tècnica. Aragó pot garantir la conservació d’aquestes obres si les arriba a tenir?

- A dia d’avui crec que no, perquè no s’han acabat les obres que són necessàries per acollir les peces. Cal tenir en compte que el Monestir de Sixena està construït sobre una llacuna, i que, per tant, té molta salinitat. Les monges que hi vivien se n’havien d’anar al poble de Fonz, perquè al monestir no hi podien viure per aquest fet. Està per veure si les obres de restauració de la sala capitular tindran bon resultat, perquè les intervencions que es van fer durant la dècada dels anys 80 van ser un desastre. Jo m’imagino que el govern d’Aragó és conscient que pot assumir la conservació que exigeixen aquestes obres.

- El ple de Vilanova de Sixena va aprovar la presentació d’una demanda contra vostè. Ha rebut alguna notificació?

- No. Encara ho deuen estar tramitant.

- El motiu de la denúncia és per dos articles on vostè assegurava que l’incendi del monestir durant la Guerra Civil no va ser provocat per catalans.

- Des de fa temps es repetia com un mantra que el monestir havia estat cremat per milícies catalanes. Això ho deien alguns. D’altres deien directament que l’església va ser incendiada pels catalans. La qüestió esclata quan Guillermo Fatàs, Catedràtic d’Història Antiga de la Universitat de Saragossa i acadèmic de la història, escriu un article en el qual responsabilitza el president Lluís Companys i a la Generalitat de cremar el monestir. Llegeixo això i m’indigno. Aleshores començo a buscar què diu la Causa General de la Guerra Civil sobre els fets.

- I què diu?

- Que la responsabilitat de la crema recau en deu persones del poble i en la “casi mayoría de vecinos”.

- Algú li podria dir que utilitzar la Causa General com a font pot ser perillós pel biaix polític que pot tenir.

- I és cert i cal anar amb molta cura. Algú ho ha criticat, i ho vull deixar clar. La Causa General és una font que està acceptada i s’utilitza habitualment, però sempre s’ha de contrastar amb altres informacions, perquè les autoritats franquistes carregaven de vegades contra les esquerres. En el cas de la crema del monestir, hi ha altres fonts que parlen en els mateixos termes. Els historiadors Julio Arribas Salaberri i Miguel Ángel Pascual Ariste diuen en els seus llibres que els fets van succeir de la mateixa manera que diu la Causa General. En canvi, no hi ha cap font primària que apunti als catalans com a responsables del foc de Sixena. A tot això podem afegir també el llibre de Martín Ibarra sobre la persecució religiosa a la diòcesi de Barbastre-Montsó, que diu exactament el mateix.  

 

- Vostè és doncs un cap de turc...

- Vist com ha anat tot, sí. Perquè si altres historiadors han dit el mateix que jo i ningú havia aixecat la veu fins ara... la situació no és normal.

- Què li va dir el conseller de Cultura quan el va rebre al despatx?

- Em va oferir el suport jurídic de la Generalitat i em va felicitar per la recerca. És un gest que li agraeixo com també han fet altres col·lectius i partits.

- Que la Junta de Museus s’hagi oposat a la descatalogació d’aquestes obres és positiu pel litigi?

- És normal i lògic que hagin decidit això. Ho hem celebrat com si fos una bona notícia, però els arguments que fan anar són sensats.

- La Generalitat, però, en pot fer cas omís perquè aquest és un òrgan consultiu

- És un òrgan consultiu, sí, però amb un bagatge centenari que ha tingut una transcendència molt gran en la història dels museus de Catalunya. La Junta de Museus està integrada per persones d’una gran vàlua. El que digui la junta ha de ser agafat com la paraula de Déu en el nostre sector. La seva veu és molt important, i se li ha de fer cas.

- Ha passat mai que el Govern no hagi fet cas d’aquesta junta?

- No. Però és que hem de pensar que fins ara s’avaluaven coses com les aprovacions d’adquisicions de peces, la seva sortida a exposicions... mai s’havia trobat amb una qüestió d’aquesta magnitud.

- Es pot fer marxa enrere en aquest litigi?

- És molt complicat, no sabria com fer-ho. És difícil arribar a un acord quan la cosa ja ha arribat al jutjat. En aquest sentit crec que s’ha de posar en valor el paper dels dos consellers de Cultura, el de Catalunya i el d’Aragó, perquè tenen una qüestió sobre la taula molt complexa que requereix mà esquerra.

- Contemplen que des del jutjat d’Osca s’enviï la policia a requisar les obres?

- Podria passar per donar compliment a l’execució provisional de la sentència. No sé si s’acabarà donant el cas.

- Com es reaccionaria des del Museu?

- No ho sabem, perquè seria la primera vegada que passaria una cosa així. No hi ha precedents d’una situació com aquesta.

- Tot això crea jurisprudència
 

- Genera un precedent, sí. De fet, en el cas del bressol de Sixena, el jutge ja va fer referència a la qüestió de Sixena per dictaminar el retorn a l’Aragó. Si l’Audiència Provincial o el Tribunal Suprem donen la raó a la jutgessa d’Osca, la sentència quedarà i es podran posar en marxa altres processos de restitució similars.
 

- Vostè va començar la seva batalla contra la sentència fent un llistat d’obres de Sixena que no es reclamen tot i que estan fora d’Aragó
 

- Sí. Des d’Aragó es fixa la data del 1923 per legitimar l’argumentari de la restitució de les obres. Durant aquest any es va declarar el monestir com a monument nacional. No obstant, arreu de l’Estat espanyol s’han venut peces de monuments nacionals amb data posterior a la seva declaració. Això ha estat molt habitual. Suposo que l’Audiència Provincial o el Tribunal Suprem revisaran la sentència al veure que hi ha molts casos.
 

- Posi exemples
 

- Casos curiosos. Els compartiments del retaule major de Sixena estan al Museo del Prado. Aquestes peces van sortir del monestir abans del 1923, però l’any 2002 es va subhastar i el ministeri les va comprar. Per què no va impugnar la subhasta el govern aragonès? Més; dos retaules que estaven al claustre de la catedral de Tarazona, declarada l’any 1918. L’any 1939 es restaura i resulta que aquestes dues obres se’n van a dos parròquies. No havíem quedat que els béns adscrits a un bé declarat són intocables?
 

- Si un edifici és declarat monument nacional, les obres que hi ha dins ho passen a ser automàticament?
 

- La llei és clara en aquest aspecte. Quan es declara un edifici, s’havia de presentar una annex de tots els béns mobles que es volia que formessin part de la declaració. En el cas de Sixena, a la Gaceta de Madrid del 1923 no hi apareix cap annex ni cap relació de béns mobles.
 

- Per tant les obres es podien comprar?
 

- Segons això sí.
 

- L’historiador de l’art Josep Gudiol va salvar moltes coses de Sixena.
 

- Coneixia molt bé el monestir. Dos mesos abans de la crema hi havia anat a fer fotografies, perquè el de Sixena era un dels conjunts de pintura mural més importants del món. Tenia un vincle professional i afectiu amb l’art de Sixena, i veure’l tot cremat el devia frapar molt.
 

- Aquest litigi ha ajudat a fer més conegut el Museu de Lleida?
 

- Arran de tot això molta gent s’ha assabentat de què fem, què expliquem i què tenim al Museu de Lleida, això és cert. El conflicte ha servit perquè la gent es faci una idea de quins són els nostres àmbits d’actuació.