ETAPA 4: 31 d'agost. Dilluns. Refugi de Pinet–Refugi de Vallferera.

07.00 hores. L’etapa d’avui té un únic objectiu: pujar la Pica d’Estats amb els seus 3.143 metres d’altitud, una muntanya que va ser coronada per primera vegada per Jacint Verdaguer l’any 1833 i ho va fer des de la part francesa, a la regió occitana de l’Ariège, precisament un recorregut similar al que farem avui. La Pica d’Estats és segurament el cim més mític de l’excursionisme català tot i que el seu ascens és assequible si es compara amb d'altres cims del país. Té un camí força marcat i sense passos perillosos. La dificultat de l’ascensió és que es tracta d’una etapa llarga, sobretot si venim del refugi de la Vallferrera, però en aquesta ocasió nosaltres ho fem a l’inrevés.

A Pinet hem pogut dormir bastant bé, tot i que algú de l’habitació s’ha dedicat a obrir la finestra a la nit un parell de vegades. L’esmorzar ens ha servit per carregar les bateries ja que l’inici de l’etapa d’avui és força dur. El refugi de Pinet es troba situat a poc més de 2.200 metres i fins a la Pica hi ha un desnivell superior als 950 metres que caldrà remuntar a l’inici de l’etapa. Sortim del refugi i pugem, cadascú al seu ritme, perquè a la muntanya és això el que s’aconsella de fer. No s’ha de forçar la màquina, més val anar a una marxa lenta que no pas fer grans esforços i quedar-te bloquejat al mig d’una pujada.

Al cap d’una hora de caminar he de dir que vaig tocat; l’etapa és llarga i tenim encara un últim dia amb més de 20 quilòmetres. Els peus m’aguanten bé, tot i que la bota ja comença a provocar-me alguns problemes a la planta i als dits. El Salvador se n’adona que vaig tocat i em recomana d’evitar pujar la Pica. Li responc que ja ho decidiré un cop arribi al peu de la muntanya, que de moment encara està tapada per altres cims. Hem pogut veure a la nostra dreta l’Étang d’Estats, encara amb força neu ja que es troba a l’obaga, i a l’esquerra l’Étang de Montcalm, més petit.

Continuem pujant. Ja ens trobem al Coll de la Cometa, a 2.905 metres, després d’uns últims metres durs però amb una paisatge també força atractiu. Pugem una mica més i arribem al Coll de Riufred, a 2.983 metres. Sembla que la Pica la tenim a tocar, però el Salva em diu que continuï cap al Coll del Sotllo. Assegura que l’ascensió a la Pica farà que l’etapa d’avui s’allargui un parell d’hores més, que el meu estat físic no és molt bo i que demà, per tancar la Porta del Cel, es presenta un dia llarg i dur. Afegeix també que a la Pica ja hi havia pujat l’any passat i que en podia prescindir. Finalment i després de pensar-ho li faig cas, tot i que no comparteixo gaire la seva opinió. Em fa l’efecte que l’ascensió a la Pica no és tan llarga com diu. Ell se’n va directe cap al cim i diu que també aprofitarà per pujar al Gabarró i al Verdaguer, cims de més de 3.000 metres situats al costat de la Pica. Jo em quedo sol i, evidentment, pel meu cap circulen gran quantitat de pensaments. De fet, la major part del camí fins al refugi de la Vallferrera el faig sol. Des de les 11 del matí fins a les cinc de la tarda caminaré pel Pirineu quasi sense cap contacte amb altres excursionistes.

Baixo el coll de la Cometa i enfilo el coll del Sotllo, ja en territori català. Vaig tota l’estona per l’obaga. La temperatura és més baixa i de tant en tant et trobes amb alguna clapa de gel. Pujant el coll del Sotllo m’avancen els amics d’Igualada que opten per assolir un altre 3.000, el Pic del Sotllo, en una ascensió més complicada perquè no hi ha camí i es transita per un pedregam molt inestable.

Arribo al coll del Sotllo i decideixo connectar el mòbil ja que trobo un fil de cobertura. Ho aprofito per enviar algun missatge i per trucar a la família, tot i que no aconsegueixo localitzar ningú. Assegut al coll, reposo i dono un cop d’ull als meus voltants, tot un plaer fer-ho prenent el sol a quasi 3.000 metres. El descens del Sotllo és llarg. He baixat ja 500 metres de desnivell fent ziga-zagues, el que provoca problemes als peus. Torno a trobar vedells pel camí i fins i tot veig tres isards que s’enfilen amb velocitat en direcció al pic de l’Estany Fondo. No n’havia vist mai d’aquests animals passejant tranquil•lament sense cap temor.

El descens continua per la vora del riu que uneix l’Estany d’Estats amb l’Estany del Sotllo, dos espectaculars llacs entaforats entre muntanyes de 3.000 metres. A partir d’aquí el recorregut planeja durant més d’una hora. Ens trobem als Plans del Sotllo i al Pla de la Socauba. Creuem el riu i ens situem al Serrat d’Areste, una última fase del recorregut per un camí sempre marcat, gens perdedor, que ens portarà fins al Refugi de Vallferrera, en una última fase amb un fort descens entre el bosc. Hem baixat dels 2.000 metres i la vegetació torna a aparèixer amb tot el seu esplendor. Els pins i les olors vegetals m’acompanyen la última mitja hora de l’etapa, una companyia agradable que fa que els meus pensaments abandonin el dolor que em provoquen les botes.

Arribo al refugi de la Vallferrera al voltant de les quatre de la tarda. Una bona hora per dutxar-se amb aigua freda i prendre algun refresc. Amb els amics d’Igualada aprofitem per jugar a les cartes mentre espero el Salva que arriba a les sis. Avui ha pujat tots els pics que s’ha trobat pel recorregut. Les fotos en són la prova. Els companys de Sabadell també van arribant poc a poc i, tot i el cansament, les ganes de gresca continuen intactes. També ha arribat la família holandesa que ha decidit posar el punt i final a la seva aventura per la Porta del Cel. Demà demanaran un taxi a Àreu que els anirà a buscar al Pla de Boet, que és el lloc on acaba la pista forestal, i els portarà fins el càmping de Graus, on hi tenen el cotxe.

A mitja tarda, ens havíem topat amb dos excursionistes que, sense roba d’abric ni llanterna ni menjar, decidiren emprendre el camí cap a Pinet quan ja havien tocat les cinc de la tarda. L’encarregat del refugi i jo mateix els ho vàrem desaconsellar perquè el més probable era que els atrapés la nit abans d’arribar a Pinet. No ens van fer cas i bé que ho van pagar més tard.

El sopar va ser animat i generós; s’ha de dir que ja m’hi estava acostumant a sopar a quarts de vuit de la tarda. Va ser poc després, quan quedaven pocs minuts per les nou del vespre, per la porta del refugi, quasi com un aparició fantasmal, va entrar un dels dos excursionistes, preguntant pel seu company de forma alarmant. Ningú no en sabia res, ningú l'havia tornat a veure i, de fet, ja no hi pensàvem, però pel que vàrem deduir, van perdre contacte abans d’arribar a l’inici de la pujada del Sotllo. El nostre visitant va decidir tornar enrere i ja no va trobar al seu company, que no portava roba tèrmica per passar la nit al ras i que, amb tota seguretat, tampoc no havia pogut arribar a Pinet. Nosaltres no hi podíem fer res. Finalment, el que podia haver estat una llarga nit va acabar bé. De casualitat, aquest excursionista es va desorientar i va fer cap al refugi de Baborte, on va poder passar la nit després d’avisar per ràdio a Vallferrera. La petita construcció de Baborte és un refugi lliure de metall de color taronja situat sobre un petit turó entre l’estany de Baborte i el de Baborte de Dalt. A l’endemà, el Salva ens va donar una altra classe per saber què s’ha de fer a la muntanya. Encara que estem a l’estiu, al Pirineu el temps canvia de forma sobtada. És per això que a la motxilla sempre hi hem de portar una llanterna o un frontal, roba d’abric, un impermeable per la pluja, aigua i una mica de menjar. Ningú pot sortir a més de 2.500 metres d’altitud com si anés a passejar per la platja. Lliçó apresa. Bona nit.

Estany d'Estats i del Sotllo, des de la Pica. Estany d'Estats i del Sotllo, des de la Pica.

El Salva a la Pica. El Salva a la Pica.