El canal d'Urgell va ser un miracle. La infraestructura, construïda entre el 1853 i el 1861 i impulsada per l'empresari Manuel Girona, va convertir el desert de Ponent amb la Califòrnia catalana, on es van començar a regar més de 70.000 hectàrees.

Aquells nous terrenys de regadiu que van canviar el marró de la terra pel verd dels camps van fer possible que Lleida fos el nou graner de Catalunya, un títol que encara té actualment, però que està amenaçat per la greu sequera que viu el país. "No hi ha consciència d'aquesta obra colossal. Només del 1862 al 1912 el preu de la terra va augmentar un 300%. Si el 1860 a la geografia regada vivien 67.841 persones, a principis d'aquest segle eren més de 340.000", explica el periodista i escriptor Francesc Canosa, autor d'Aigua a les venes, llibre publicat el 2021 per l'editorial Fonoll i que tracta sobre la història del canal.

"El canal va dibuixar un nou país a través de l’aigua, que vol dir fruites i hortalisses. El canal va encetar la indústria agroalimentària que traspassava fronteres i que trencava amb un món antic com el que encara es vivia a Barcelona. L’any 1888 es va celebrar l’Exposició Universal a la capital, 26 anys després que es comencés a regar la primera finca amb el canal d’Urgell. El progrés ja havia arribat a Ponent", explica Canosa.

En la seva construcció es va haver d'abordar una de les obres hidràuliques més importants del segle XIX, la que va de Ponts a Montoliu, amb el túnel de Montclar, de gairebé cinc quilòmetres, el més llarg del món durant gairebé un segle. Aquest gran corredor d'aigua va facilitar el reg a 77 pobles, una de les zones més grans d'Europa i va possibilitar un salt al reequilibri territorial, recuperant el diàleg que en el passat havien tingut els comtes d'Urgell i de Barcelona.

Més de 6.000 persones, inclosos un miler de presos, van treballar per fer realitat el canal, i molt hi van deixar la pell per culpa de les dures i llargues condicions laborals i, també, per les epidèmies de malalties com el paludisme, que va fer estralls a la zona durant anys.
 

Mesura inèdita en tota la història del canal

Després de més de dos anys sense ploure de manera abundant, el canal d'Urgell ha tancat al regadiu aquest dimarts 25 d'abril, només un mes després d'haver-lo obert. Aquesta dràstica decisió no havia passat mai en la història de la infraestructura, ni tan sols fa 15 anys durant l'episodi de sequera que va flagel·lar Catalunya.

La manca de reserves als embassaments d'Oliana i Rialb ha obligat a girar la clau de pas de l'aigua, per bé que el canal no quedarà sec del tot. Sempre hi circularà una làmina d'aigua que servirà per garantir els abastaments dels municipis. El canal porta l'aigua de boca per una població d'uns 77.000 habitants de cinc comarques de Ponent. En aquest sentit, els alcaldes del territori consultats per Nació confien que les restriccions de reg no vagin més enllà i que no s'hagi d'abordar altres mesures més lesives com la limitació a l'aigua de boca.

A partir d'ara, la comunitat de regants gestionarà el reg com a l'hivern, la qual cosa vol dir que el canal s'obrirà una setmana de cada tres. Ho farà, però, duplicant la reserva d'aigua per abastir als municipis, ja que a l'estiu el consum d'aigua es duplica, i per això fixarà un sistema de tanques al canal per emmagatzemar l'aigua i donar-la en funció de la demanda. 

El sector agrícola amb prou feines podrà salvar la collita del cereal d'hivern. Ja fa setmanes que des de la comunitat de regants es va demanar evitar la plantació de panís o cereal d'estiu, ja que es tracta d'un cultiu que consumeix molta aigua.

Els fruiters, principalment poma i pera, tampoc tenen la collita assegurada i l'aigua que es donarà puntualment només garantirà la seva supervivència davant la calor de l'estiu. Es preveu un estrès molt elevat per a les collites de cereals, olivera, vinya, fruita seca, arròs i fruita. També per a la ramaderia i la planta viva.

De fet, els pagesos estimen que la producció d'enguany els pot caure a la meitat o, fins i tot, al 80% en alguns casos, i no són optimistes de cara a les pròximes setmanes. Manel Biosca, pagès de Penelles, no confia que arribin les pluges en els propers dies i, si es donés el cas, no creu que es produeixin amb l'abundància suficient per mitigar el problema actual.
 

Afectació al 70% de les hectàrees del canal

Més d'un 70% de les hectàrees que abraça el canal es veuran afectades pel tancament al reg. La zona que queda fora de la mesura, unes 20.000 hectàrees, rep l'aigua de la Noguera Pallaresa, que no es troba actualment en una situació tan crítica de reserves i en principi té la campanya assegurada fins al setembre.

El director general dels Canals d'Urgell, Xavier Díaz, admet que encara que plogui les properes setmanes és complicat assegurar que es pugui reprendre la campanya de reg, ja que ho hauria de fer amb molta abundància a les capçaleres per poder recuperar les reserves als embassaments i també guanyar volum d'aigua per la campanya de reg de l'any que ve.
 

No hi ha aigua suficient per als regs lleidatans

La qüestió dels recursos hídrics i de la problemàtica de les sequeres fa anys que es discuteix i s'estudia a la demarcació de Lleida. Un dels informes més aprofundits el va escriure el doctor en Geografia i professor de la Universitat de Lleida, Ignasi Aldomà, l'any 2009.

En el marc del Manifest de Vallbona, impulsat per empresaris, professors, sindicalistes i pagesos, Aldomà va publicar un extens estudi titulat Una proposta d'ús de l'aigua per al segle XXI, en el qual es plantejava la necessitat de reflexionar al voltant del projecte del canal Segarra-Garrigues i de resoldre un interrogant "elemental": "Hi ha aigua perquè la porti el canal?".

El geògraf feia referència a la sequera del 2005 al 2008 en què es va posar en evidència que no hi havia aigua suficient ni per als regs de l’Urgell. La situació ha empitjorat en els darrers anys, i era previsible que ho fes tenint en compte l’evolució dels cabals reals del riu Segre en els darrers decennis. La resposta a la qüestió bàsica era que no, que no hi havia ni hi ha aigua per tothom. En aquest sentit, Aldomà creu que en el futur s'accentuarà l’escassetat dels recursos hídrics disponibles per al canal Segarra-Garrigues i per a la resta d'infraestructures com el canal d'Urgell.