Aquest és l'article publicat avui per la periodista al seu Facebook:
NO PUC CALLAR: TINC FOC A LES VENES
US BEN JURO que quan he llegit que s'estalviarien 546.000 euros a l'any amb el tancament de les productores de La Cerdanya, Alt Urgell i Andorra (és una sola), els Pallars, el Delta de l'Ebre, i la Catalunya Nord em bullia la sang i les venes em cremaven. El meu despatx és a casa, a un bar, al carrer, en un banc, a la neu, a un ajuntament, a casa d'un amic, a l'interior del cotxe del Baltasar....
Les notícies s'envien per FTP des d'on hi hagi internet. Companys de feina sigui a Lleida, Girona o Barcelona heu corregut pobres trencant-vos el coll com bojos a recollir la notícia, perquè al Pirineu segons a quins llocs la cobertura es lenta, i la informació tarda a passar, i el Balta i jo em patit per vosaltres, perquè l'informatiu estava apunt de començar.
Durant anys he treballat en situació precària en silenci sense dir res. Des de la més absoluta discreció. I ho he fet, perquè la feina m'omple, em motiva, m'entusiame i la disfruto. Però ara JA NO PUC CALLAR MÉS quan em diuen que se m'acomiada per motius pressupostaris, perquè genero despesa. Massa despesa.
NO LA VAIG GENERAR PAS quan ningú em pagava el telèfon i l'havia de pagar de la butxaca.Però aleshores els gestors pels que sóc un número no els hi va pas importar. No els va preocupar pas quan durant molts i molts anys vaig treballar sense cap tipus de contracte....,. Ho sento, però no puc callar més.
Avui TINC FOC, foc a les venes. No seré jo la que m'hauré omplert les butxaques us ho prometo amb aquesta feina, ni els meus companys, i amb els seus arguments sembla que així sigui, i això em fa bullir la sang.
M'he trencat el coll per aquesta empresa, perquè crec en la feina que faig, i sino m'agrades tal com us dic, amb la precarietat amb la qual vaig treballar durant bastants anys, una altra persona ja l'hauria engegat a rodar. Però en moments molt i molt durs en la meva persona per tal i com estava treballant vaig tenir el suport de l'Ernest i la Carolina i mai els hi podré agrair.
M'han vist plorar de sentiment. Jo sóc cor companys ho sóc. A la feina i al carrer. I mai he mirat per mí. No puc suportar les injustícies i quan les veig lluito. Tan com he lluitat per ser on sóc us ben juro que he patit molt i plorat per arribar-hi, però no m'he aplatat no ho he fet. No puc fer-ho ara.
He lluitat per treure notícies de les pedres i fer-ne històries amb sentiment. I ara LLUITARÉ pel que és just no em mereixo aquesta patada el cul. No ens la mereixem. Tinc el cor encongit i em batega amb força en cada paraula que escric us ho ben prometo.
NO TINC CAP POR A ESCRIUE AQUESTA CARTA. Jo ja estic al carrer. Ja m'han acomidadat el 31 acabo i treballaré com mai fins llavors. Amb el cap ben alt i el pit enfora. I sabeu que ho faré, encara que amb una tristesa interior que no us la puc descriure i el somriure que fa dies no tinc em costaré ensenyar. Tinc la cara desencaixida i unes ulleres que clamen al cel.
No puc permetre que S'INSULTI a tots aquests professionals que ho hem donat tot per aquesta empresa, sense condicions per fer-la gran des del territori i ara se'ns vulguin retallar, amb motius presssupostaris que no s'aguanten per enlloc. No ens han donat cap opció de res. Burofax i al carrer.
Jo després de 16 anys marxaré amb una indemnització de 2.000 euros i encara he de mirar com autònom quin atur tinc. O sigui que no m'expliquin xorrades sense argument, quan segur que els que m'estan fent viure un malson des del dia 27 de febrer, no es retallen a ells mateixos.
JO SE COM SÓC. Honesta, treballadora, responble i plena de valors, els que m'han donat a casa meva i els que em coneixen ho saben. Sóc tot cor i passió, la mateixa que he posat durant tot aquests anys a la feina, tot i treballar durant molts anys amb un esclop i una espardenya.
Els que som autònoms no tenim horari. Sino treballes no cobres. I això ANGOIXA us ho ben prometo. No he pogut programar vacances, festes, he patit cada més per saber quan peces podria tenir i mai he dit NO quan m'han trucat per anar a cobrir el que sigui. Si he estat malalta, n'hi ho he dit. He treballat i punt. Un mes de vacances en el meu vocabulari no existeix des de fa 16 anys. I no segueix, perquè m'agoto i ser que encara hi ha treballadors a pic i pala d'altres oficis pitjor. No m'he queixat mai i he agraït tenir feina sempre amb els temps que som. Però,
PER L'AMOR DE DÉU, JA EN TINC PROU DE VEURE COM ES RETALLEN ELS DRETS INJUSTAMENT DE LA GENT HONRADA QUE L'ÚNIC QUE FA ES CURRAR. Ho he llegit molts dies als diaris, a la tele, n'he fet notícies i ara em toca a la pell i jo ho sento, però he de lliutar. Això no es pot aguantar.
Jo he rebut tants missatges aquests dies de suport i d'estimació i respecte que estic desbordada i no podré agrair tanta generositat i respecte de veritat. He plorat amb cadascún d'ells i m'han reconfortat. Gràcies sincerament.
Sóc una persona justa, sempre ho he estat. Quan m'he equivocat ho he dit, però es que ara no m'equivoco ho dic amb plena convicció. No puc deixar escapar 16 anys de la meva vida fent creuere a la gent que la crisi pressupostària de TV3 l'hem generat nosaltres.
NO PUC HO SENTO EN DOL A L'ÀNIMA. Estic encesa. I potser no n'estaria si aquesta feina l'hagués fet amb passotisme i sense dedicació, però ho he posat tot en cada notícia que he fet, perquè jo la feina l'entenc així. I tinc passio pel periodisme.
Retallem el que s'hagi de retallar, però siusplau amb coherència i arguments. Jo no hi entenc de números. M'han enviat una ball de números a la carta de comiat, que fa perdre els sentits, però el que sí sé és que a mi no em cauen els anells per apretar-me el cinturó. Si alguna cosa tinc és coherència en els meus actes i decisions. Però NO SOPORTO QUE EM DONIN GAT PER LLEBRE.
Jo em sento catalana fins a les venes i del Pirineu, no cal ni que us ho digui. Amb el que he plorat aquests dies ja hi tindríem mar, però ara mateix estic deçabuda interiorment i tinc una ràbia interna que em mata, perquè no ho entenc, senzillament no ho entenc com una model de televisió que agrada a la gent desapareix i del qual estic contenta d'haver-hi ajudat desapareix i nosaltres de retruc. M'INDIGNO
EM PODRIA QUEDAR CALLADA, I NO FER RES. VEURE COM M'ACOMIADEN, PERÒ NO DORMIRIA TRANQUILA, QUAN EL 31 DE MARÇ, L'ÚLTIM DIA QUE TREBALLO EM LLEVI I VEGI QUE JA NO TINC LA FEINA QUE ESTIMO I PER LA QUE HE PERDUT EL CUL, I QUE NO HE LLUITAT SUFICIENT.
AVUI LLUITO NO NOMÉS PER MI, TAMBÉ PELS MEUS COMPANYS I US DONO LES GRÀCIES A TOTS PER FER-HO TAMBÉ. SÓC CONSCIENT QUE TAMBÉ VEIEU EL VOSTRE FUTUR INCERT.
JO TAMBÉ VULL LLUITAR PER VOSALTRES I AQUESTA MANERA ES LA ÚNICA QUE TINC. ATRAVÉS DE LES PARAULES.
