L'arquebisbe de l'Urgell i Copríncep d'Andorra, Joan Enric Vives i Sicilia, ha complert 75 anys aquest dimecres 24 de juliol. Aquest aniversari té un significat més rellevant de tots els ha celebrat el religiós fins ara. Per una raó: el Dret Canònic estipula que, arribada aquesta edat, cal presentar una renúncia al Vaticà.
Dit d'una altra manera; Vives ha d'iniciar els tràmits per jubilar-se i serà el Papa Francesc el que segellarà el seu retir en un termini que no es preveu durador. La seva és la tercera jubilació d'un bisbe de la diòcesi de l'Urgell en 60 anys. Ramon Iglesias Navarri va presentar la renúncia el 1964 (tot i que va ser bisbe fins al 1969) i Joan Martí Alanis va fer-ho el 2003 després de 33 anys com a bisbe, una de les més llargues trajectòries d'un Copríncep en tota la història.
Nascut al barri del Poblenou de Barcelona el 1949, aquest 2024 Vives també celebra els cinquanta anys de la seva ordenació com a prevere. Fou a la parròquia de Santa Maria del Taulat i de Sant Bernat Calbó del seu barri, on també el van batejar i el van confirmar uns anys abans. A partir d'aquest moment, la seva carrera eclesiàstica va començar a créixer en paral·lel a la seva formació.
Del 1993 al 2001 va ser bisbe auxiliar de Barcelona al costat de l'arquebisbe Ricard Maria Carles, una responsabilitat que li va donar experiència i bagatge per acceptar la proposta del Vaticà i fer les maletes per servir l'església com a bisbe d'Urgell, un dels càrrecs amb més transcendència de l'església catalana i espanyola per la característica de cap d'Estat que porta implícit. Va arribar "nerviós com un flam" a la Seu d'Urgell l’estiu del 2001. Així ho reconeixia el passat 12 de juliol durant la presentació del seu successor, el tivissà Josep-Lluís Serrano Pentinat, nomenat bisbe coadjutor pel papa Francesc i que previsiblement agafarà les regnes de la diòcesi en les properes setmanes.
Vives també va exercir de secretari i portaveu de la Conferència Episcopal Tarraconense de 1997 al 2021 i va ser responsable del Seminari Major Interdiocesà de Catalunya des de 2001, passant per altres càrrecs dins la Conferència Episcopal Espanyola. L'any 2010, el Papa Benet XVI el va nomenar arquebisbe a títol personal (ad personam) pels seus mèrits i pel seu tarannà dialogant i diplomàtic que ha servit, a vegades, per intervenir en conflictes socials o polítics. Un d'aquests va ser durant la tardor del 2017 després del referèndum de l'1 d'octubre. Vives, que no es va posicionar sobre la votació però que mai va amagar el seu catalanisme i va condemnar els empresonaments dels líders del procés, va ser un dels mediadors entre els executius espanyols i català per evitar apaivagar els ànims i trobar viaranys d'acords.
Durant els 21 anys com arquebisbe d'Urgell i Copríncep d'Andorra ha tractat amb set presidents de la Generalitat de Catalunya, quatre espanyols i quatre francesos. Les imatges de reunions i trobades amb els caps d'Estat en posat còmode i afable són detalls que palesen la gran habilitat que va tenir el prelat per fer notar el poder nacional i internacional del seu bisbat. La seva gestió de la diòcesi ha estat marcada per una poc conservadora tasca pastoral i una complexa adminstració de les parròquies en un territori molt extens (la diòcesi d'Urgell és la més gran de Catalunya) i amb municipis dispersats i afectades pels pocs recursos econòmics i la manca de vocacions de sacerdots.
Vives enceta ara una nova etapa en la que viurà, per força, en la discreció que no ha tingut durant els anys d'ofici com a bisbe i copríncep. En els darrers mesos s'ha apuntat i escrit que Vives podria emprendre el projecte de redacció de les seves memòries, una tasca que va començar el seu predecessor, Joan Martí Alanis, però que no va poder culminar. Les notes inicials d'aquella obra es conserven a seu del bisbat.
