Cada cop que sento parlar de les vacil·lacions i dilacions de l'equip de govern de la Paeria en relació a la qüestió de l'eliminació dels noms franquistes dels nostres carrers penso amb Hannah Arendt. Penso amb la banalització del franquisme a Lleida. L'any 1963 la filòsofa alemanya d’origen jueu Hannah Arendt va publicar Eichmann a Jerusalem. Arendt va seguir, pensar i escriure sobre el judici d’Adolf Eichmann, un dels màxims responsables de la Solució Final del règim nazi. En el seu conegut llibre, lluny de presentar Eichmann com un monstre macabre, explicava quelcom terriblement més complex: Eichmann era un home normal, un buròcrata d'oficina que complia ordres. De les responsabilitats i característiques d'aquesta mena d'individus neix el concepte i implicacions sobre la banalitat del mal.
 
Eichamnn, doncs, com a símbol i símptoma del discurs que s'amaga darrera les posicions de l'Ajuntament de Lleida. La banalització del franquisme: Areny, Recasens, Pons, Sangenís, Montaña, Besa o Fenech. Tot pretès matís de la seva acció municipal, o tot intent de fer-los més o menys bons, més o menys dolents, o més o menys responsables, és banalització del franquisme. La responsabilitat pública d'aquestes persones en un règim feixista fou inequívocament volguda. La responsabilitat política és coneguda, tant si es tracta del 1939 com del 1976. No hi ha mitges tintes. El règim franquista va ser dictadura, i franquista, de principi a fi.
 
Però el cas és que el debat sobre la supressió del nomenclàtor franquista, a les portes del 2017 en una democràcia en suposades plenes facultats, hauria de ser inimaginable. Malgrat tot, la darrera volta de full a aquesta lògica és la idea de dur a terme una consulta ciutadana en relació al canvi de nom dels carrers. En realitat però no parlem de res més que l'ús i manipulació de la participació ciutadana amb la voluntat de legitimar públicament la manca de fermesa política i ideològica en el camí de la dignificació de la memòria històrica. I la participació ciutadana, que és aquella eterna peça oblidada de l'estructura municipal d'aquesta ciutat, enlloc de concebre's com un espai quotidià de política i redistribució dels poders, és buidada de contingut, despolititzada volgudament en forma de consulta ciutadanista: el canvi de nom com a quelcom banal, com a mer afer burocràtic.

O dit d'una altra manera, tractar el franquisme com qui parla de canviar de lloc una farola, un banc o una paperera del carrer. Tanmateix, la constatació de l'herència d'unes determinades estructures de poder -fins i tot a nivell familiar- tal i com assenyalava el periodista Miquel Andreu en el seu article El PSC i els carrers franquistes, aclareix algunes coses més.
 
Al cap i a la fi, tot plegat fa que haguem de plantejar-nos col·lectivament quin és el nostre posicionament en relació a la lluita antifeixista, la justícia, la memòria i la dignitat. Tal com deia Hannah Arendt "noblesa, dignitat, constància i coratge. Tot el que constitueix la grandesa segueix sent essencialment el mateix a través dels segles".