La trajectòria de l'actriu lleidatana Marina de Barta dins la recent estrenada pel·lícula "Amarga Navidad" comença amb una d’aquelles casualitats que sovint acaben marcant un abans i un després. Després de mesos inscrita en un grup de figuració a Madrid sense haver-hi interactuat mai, i tot just acabat el màster en Interpretació Audiovisual, decideix revisar els missatges acumulats.
Entre desenes de convocatòries, n’escull una gairebé a l’atzar. S’hi presenta sense expectatives. Dies després, rep la confirmació: està seleccionada per a una pel·lícula. No en recorda ni el projecte del qual es tractava. Fins que li diuen el nom: Pedro Almodóvar.
Ja tenia un altre rodatge confirmat, però l’oportunitat era única. Amb el suport del seu entorn acadèmic, opta per fer el salt. I així, gairebé sense buscar-ho, entra en un dels universos cinematogràfics més reconeixibles del cinema contemporani estatal.
Al set, una de les primeres impressions és gairebé intangible: el silenci. L’arribada del famós director provoca una quietud absoluta, inesperada, que recorre tot l’equip. Ningú no el veu arribar, però tothom en percep la presència. Un moment que, segons explica De Barta a Nació, esdevé tema de conversa durant dies: "Quan ell va entrar al rodatge es va fer un silenci eixordador", recorda.
La seqüència en què va participar no era menor. Era, de fet, una de les més potents i singulars del film: intensa, llarga i d’una irreverència molt pròpia del segell Almodóvar. Però més enllà del resultat, el que va impactar a la jove actriu va ser el procés: "L’equip treballa amb una dinàmica que transmet cohesió i horitzontalitat, mentre el director acompanya els actors amb una sensibilitat molt gran, especialment en escenes d’alta exposició emocional".
Va tenir l'oportunitat de veure de prop figures com Bárbara Lennie, Victoria Luengo i Patrick Criado, i encara que no hi va tenir interacció directa durant tot el dia que va durar el rodatge, sí que admet l'existència d'una "proximitat" perceduda entre preses. En un moment concret, durant una escena que finalment no apareix al muntatge final, la mirada de Criado es creua amb la seva. "Vaig formar part d’aquell equilibri interpretatiu invisible", explica.
Quan arriba el moment de veure la pel·lícula al cinema, la sorpresa és una altra. No tant per reconèixer-se en pantalla sinó per comprovar fins a quin punt allò viscut es tradueix fidelment a la imatge: "L’escena no només es veu: es reviu", assegura De Barta, que descriu l'experiència com "un regal, molt per sobre del que hauria pogut imaginar en aquell moment inicial de dubte".
