A aquestes altures, la indefinició i el dubte ja no serveixen com a estratègia política. Ha arribat l’hora de la veritat. En un enclavatge en el qual la democràcia està amenaçada i la ciutadania és enganyada una vegada i una altra per part dels dirigents d’un govern que ignora la realitat del seu territori, vulnera les seves necessitats i menysté les seves voluntats, no podem dubtar ni un moment respecte a allò que més ens convé. Les possibilitats, doncs, es redueixen a dues: o continuar sota l’efecte de la síndrome d’Estocolm i simular la complicitat amb l’estat espanyol que no ens aporta cap millora ni cap esperança, o mirar l’horitzó amb il·lusió i caminar ferms endavant, perquè un nou país és possible. Aquesta segona opció, és l’única viable per als catalans.
 
I aquest nou horitzó no serà qualsevol. Serà una Catalunya ancorada sobre els valors de la república, respectuosa amb els drets fonamentals de les persones, respectuosa amb els valors democràtics, on la realització de la justícia i del bé comú siguin essencials. On els conceptes que s’originaren en la Revolució Francesa i que posteriorment han esdevingut lemes nacionals, llibertat, igualtat i fraternitat, lema que molts reivindiquen ara, siguin entesos en el seu ple significat i en valor absolut.
 
Ara, 86 anys després de la proclamació de la República Catalana, ha arribat l’hora de la veritat, l’hora de disposar de les possibilitats que ens ofereix la majoria d’edat, la maduresa assolida després d’anys de menyspreu i de veure com les promeses -deures de govern- són fragments d’un guió d’una obra teatral que varia i s’improvisa segons els territoris on es representa, relats que es capgiren com un mitjó amb l’objectiu de satisfer uns quants, perquè ja sabem de què va això i quins interessos electoralistes hi ha al darrere. I alguns s’autoenganyen observant a través d’un mirall que distorsiona la realitat per creure que la societat catalana està dividida i defensen teories injustificables. S'esvaeixen, doncs, els arguments unionistes, en un procés gradual que no és gens menys que premonitori d’un estat decadent, al mateix moment que cada cop es fa més evident que l’ambigüitat és un terme finit.
 
L’expressió llibertat, igualtat i fraternitat es va convertir des de finals del segle XVIII en un crit dels republicans a favor de la democràcia i contra els governs opressors i tirànics. Recordem ara el 14 d’abril de 1931, i reivindiquem els valors republicans on aquest lema esdevé més punyent que mai en la reclamació del nostre país com a subjecte jurídic i polític sobirà. Perquè aquests valors, van estretament lligats al concepte de República. I perquè per guanyar el país, primer cal respectar-lo.