'El Cel Pintat. El baldaquí de Tost' és un suggeridor muntatge centrat en la reconstrucció original de l’obra que desvetllarà la singularitat del baldaquí com a moble litúrgic que tenia la funció de cobrir l’altar i com a atribut de poder que simbolitzava la volta celeste.

El baldaquí de Tost segueix una curiosa tipologia de baldaquí-plafó en fusta molt característica a Catalunya però pràcticament desconeguda a Europa. Una de les peculiaritats d’aquesta obra és la d’haver conservat pràcticament tots els elements constitutius d’aquesta tipologia de baldaquí: biga davantera, taula central i cresteria. La seva decoració dóna una imatge de la terra i el cel en clau al·legòrica i escatològica. La biga mostra el món, amb la lluita entre el bé i el mal, i la taula-plafó representa la promesa de vida eterna amb Crist acompanyat dels símbols dels Evangelistes i mostrant el camí de les tenebres al cel: “Jo sóc la llum del món”.

El públic, a més de tenir l’oportunitat de gaudir per primera vegada del conjunt sencer i entendre així la primitiva funció de l’obra d’art, podrà beneficiar-se de tota una recerca capdavantera sobre les tècniques medievals i el treball interdisciplinari que han fet els conservadors, restauradors i químics.

L’exposició també posa l’accent en el context original de la peça, l’església de Sant Martí de Tost, consagrada l’any 1040 pel bisbe Eribau d’Urgell a petició d’Arnau Mir de Tost, el qual rebé com a prova d’amistat i agraïment unes relíquies de la Vera Creu adquirides a Itàlia per l’abat Oliba i que actualment es conserven al MEV.

La mostra disposa de ‘l’espai el cel pintat’, on el visitant tindrà al seu abast més informació sobre l’obra i la seva època i on les famílies hi trobaran elements lúdics que els ajudaran a comprendre i a gaudir més de la visita.

El Museu Episcopal de Vic posseeix la biga davantera i la cresteria des de l’any 1917, i des de 1932 la taula-plafó procedent de la col·lecció Plandiura pertany al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Totes aquestes peces havien format part en origen de la col·lecció de l’artista Oleguer Junyent.

L’antic poble de Tost, avui despoblat, presenta una visió desoladora, amb el castell en ruïnes i l’església parroquial abandonada. Tanmateix fou l’origen d’una gloriosa senyoria al servei dels comtes d’Urgell, que tingué la seva màxima esplendor sota el comandament del guerrer Arnau Mir de Tost (1000?-1072), que conquerí als sarraïns la Vall d’Àger. La primitiva església dedicada a Sant Martí, consagrada l’any 1040 per Eribau, bisbe d’Urgell, en presència dels seus fundadors, el dit Arnau i la seva esposa Arsenda, era un senzill exemple del primer romànic, del qual gairebé no en queden traces, ja que la seva fàbrica fou reutilitzada dins d’un temple més gran fet probablement en època moderna a causa de la pressió demogràfica.

De la construcció romànica encara són visibles els paraments antics a l’angle sud-oest de l’església actual, amb els vestigis de la primitiva porta i l’òcul de ponent, mig amagats per un contrafort, així com tres finestres de doble esqueixada i una porta tapiada a la façana de migdia. Les dovelles d’ambdues portes alternen carreus de gres vermellós i calcària blanca, amb una clara intenció decorativa.

Com era costum aleshores, durant el ritus de consagració de l’església es dipositava dins l’altar una lipsanoteca o petit reliquiari. En aquest cas, es tracta d’una arqueta o cofret de fusta, amb tapa corredissa, que conté una creu-reliquiari en la qual, segons la tireta de pergamí coetània, es guardaven fragments de la creu i del sepulcre del Senyor així com teles del vestit i del calçat de la Mare de Déu. L’estoig, que sembla una versió en fusta de la tipologia bizantina de reliquiaris metàl·lics de la Santa Creu, anava precisament folrat d’un teixit bizantí decorat amb dos senmurvs, un animal fantàstic d’origen persa, mig gos, mig ocell.

Una lletra de l’abat Oliba de Ripoll adreçada a Arnau Mir de Tost informa que les relíquies havien estat prèviament adquirides pel mateix abat a la ciutat italiana de Lodi (Llombardia) i trameses al senyor de Tost com a prova d’amistat i agraïment. De fet, amb tota probabilitat aquestes relíquies procedien del mateix lot que havia servit a les consagracions de Ripoll (1032) i Cuixà (1040). Tant la lipsanoteca com la carta –la qual es conserva en una còpia del segle XIII– van ser trobades l’any 1922 per Pere Pujol i Tubau a l’antiga rectoria de Tost, i van ingressar al MEV l’any 1930.

El baldaquí és un dels elements més representatius del mobiliari litúrgic medieval. Es tracta d’un tipus de cobertura de l’altar que pot presentar formes diverses i que té un valor protector, simbòlic i honorífic. El seu origen remot es troba a l’Orient i neix de la idea de fornir amb un resguard les persones de gran autoritat. De fet, la paraula "baldekinus" deriva de Baldacco, antic nom italià de la ciutat de Bagdad, d’on fins al segle XI s’importaven preciosos teixits de seda i que va donar el nom genèric de «rica tela», i per extensió s’anomena així el drap sostingut per astes que formava una mena d’edícula. Tanmateix, a l’Edat Mitjana catalana la denominació més estesa per aquest tipus de moble, fet en fusta o en fusta recoberta de metall, fou la de cibori, tabernacle o propiciatori.

Una de les peculiaritats del baldaquí de Tost és la d’haver conservat pràcticament tots els elements constitutius d’un baldaquí-plafó (biga davantera, taula central i cresteria). Malauradament durant la Guerra Civil es van perdre les dues bigues laterals, igualment pintades amb senzills motius geomètrics, que encara es veuen en les fotos fetes per Adolf Mas l’any 1921 de la instal·lació museogràfica de mossèn Gudiol. Cal assenyalar igualment que la cresteria actual pertany a un moment posterior respecte a la resta dels elements. Aquesta afirmació està basada no només en un fet estilístic, sinó també en les diferents tècniques emprades. A més, la biga presenta a la part alta les restes d’un encaix pensat per a la cresteria original.

El baldaquí primitiu s’adaptava perfectament a les mides de l’arc triomfal de l’església consagrada l’any 1040. Probablement fou realitzat en el primer terç del segle XIII, cap al 1220, ja que denota l’impacte de l’anomenat estil 1200, de fort component anglonormand a Catalunya (Liber Feudorum Maior), Aragó (Sixena) i Castella (Arlanza). Aquesta adhesió als corrents internacionals es canalitzaria a través d’un taller local, focalitzat probablement a la Seu d’Urgell i al seu bisbat, que produiria també les taules d’Urús o el baldaquí de Tavèrnoles. No cal descartar que l’activitat del taller estigués relacionada amb una política de nova decoració dels altars per part del bisbat d’Urgell, com a resposta a les destruccions i profanacions sistemàtiques del mobiliari litúrgic que s’havien produït en aquesta zona entre 1195 i 1196 per part del vescomte de Castellbò, els comtes de Foix i els adeptes càtars.

La decoració d’ambdós elements a Tost, biga i taula-plafó, serveixen per donar una imatge de la terra i el cel en clau al·legòrica i escatològica. La biga presenta a ambdues bandes una decoració pintada en medallons que mostra el món, amb la lluita entre el bé i el mal, tot seguint el simbolisme moralitzant dels Bestiaris anglesos: el guerrer contra l’ós diabòlic, el fals Centaure amenaçant el Brau de Crist, la seductora Sirena amb la deforme Grylla, i l’arquer que dispara contra la virtuosa i vigilant Grua. Al centre, en relleu de guix antigament daurat, es repeteix el motiu apocalíptic del Lleó de Judà, és a dir, el Crist victoriós sobre el pecat i la mort (Ap. 5, 5).

Finalment, la taula-plafó, situada sobre l’altar on se celebrava l’eucaristia, es decora amb la promesa de vida eterna, amb la representació de la Segona Vinguda de Crist, acompanyat dels símbols dels Evangelistes (Àngel de Mateu, Lleó de Marc, Àliga de Joan i Brau de Lluc) i mostrant el camí de les tenebres al cel: «Jo sóc la llum del món» (Ego sum lux mundi) (Jn. 8, 12). Encara que fet posteriorment, el coronament d’una cresteria decorada amb el Sant Sopar redundaria en el significat salvífic del sagrament de l’eucaristia.

Abans d’iniciar-se les darreres intervencions a l’Àrea de Restauració i Conservació Preventiva del MNAC, cadascuna de les tres peces presentava un estat de conservació diferent. La taula del baldaquí, que es va restaurar al MNAC el 1995, presentava alguns aixecaments de la capa pictòrica, brutícia enganxada, algun retoc alterat i un vernís oxidat que enfosquia la capa superficial.

La biga i la cresteria del Museu Episcopal de Vic s’han intervingut recentment amb motiu de la present exposició. La biga presentava atac de xilòfags, una policromia descohesionada i bruta així com diverses intervencions anteriors amb reintegracions dels relleus centrals i de les pèrdues de capa pictòrica que no només completaven les llacunes sinó que, en molts llocs, tapaven la pintura original. El retoc de la intervenció anterior es devia fer sense netejar la capa pictòrica i, per això, es van cometre alguns errors d’interpretació: es va confondre, per exemple, tot el blau enfosquit de les parts laterals de la biga amb un negre.

La cresteria devia haver patit una història diferent. La capa pictòrica havia sofert una degradació amb pèrdues irreversibles i havia estat consolidada amb cera. En aquest cas, en canvi, les llacunes s’havien deixat sense reintegrar.

El procés d’intervenció va consistir en una desinsectació i una consolidació del suport de fusta, una fixació dels aixecaments de la capa pictòrica i una neteja. Es va retirar la cera amb escalfor controlada, els vernissos i la brutícia amb dissolvents i, de forma mecànica, els estucs que tapaven parts originals. El criteri aplicat per a la reintegració pictòrica va ser el de conservar, com a testimoni històric, tots els afegits que completaven els personatges dels medallons i retocar de manera il·lusionista les poques pèrdues que quedaven en el baldaquí i la biga. No es va reintegrar cromàticament la cresteria que, tot i que va recuperar una part del color en la neteja, presentava un tant per cent molt elevat de pèrdua amb llacunes considerables.

El Baldaquí de l'església de Tost. El Baldaquí de l'església de Tost.