Una masia del Solsonès mostra com era la vida fa 200 anys

Situada al municipi de Pinós (Solsonès), a prop de la parròquia de Sant Pere de Matamargó, Les Casas de Matamargó és una masia del segle XIV que s'acaba de convertir en un museu per donar a conèixer com era la vida en una casa autosuficient fa 200 anys.

​Els impulsors del projecte, en Ramon Maria Casas i la Laura Villaró, creuen que, tot i que ja existeixen museus sobre la pagesia a Catalunya, el tret diferencial és que "aquí expliquem com era la vida quotidiana en una casa de pagès, des d'anècdotes de la feina fins a detalls de com vivien". La finca era un referent a la comarca per la seva capacitat de gestionar i produir per si mateixa tots els productes necessaris per sobreviure en una masia allunyada dels grans nuclis de població. Així doncs, segons ha detallat Casas, els habitants es construïen les eines per treballar, cultivaven els aliments, es feien el pa, el vi i l'oli i, fins i tot, tenien una planta embotelladora d'aigua.

Les primeres referències escrites que es tenen de la masia Les Casas de Matamargó daten de l'any 1280 i, al llarg dels segles, l'indret va esdevenir una finca de renom a la comarca del Solsonès per la seva activitat i grandària, amb més de 700 metres quadrats i diferents edificacions. En l'època de més esplendor de la masia, al voltant del segle XIX, hi vivia una quarantena de persones. La casa ha mantingut intacta l'essència del passat i molts dels espais es mantenen tal com eren en el passat.
 

El projecte ha consistit en la museïtzació de 14 espais diferents, que permeten veure com era la vida social i familiar en un context rural, però també les tasques del camp o la maquinària que s'emprava en cada època. Així doncs, el visitant fa un recorregut per espais com la premsa, el forn de pa, la ferreria, la capella, el rebost, l'einer o la zona de la matança del porc.
 

Alguns elements singulars que es poden trobar al llarg de la visita són una premsa datada de l'any 1849 que, segons Casas, "és de les més grans que es conserven a Catalunya". La peça té 9,2 metres de llargada i està construïda amb sis bigues de fusta, dues de roure i quatre de pi. També destaca la capella dedicada a la Mare de Déu dels Àngels, amb un retaule barroc, i que té una entrada des de la casa. Aquest, segons Casas, era un fet molt poc habitual i ha relatat que el permís per poder comunicar l'església amb la masia es va haver de demanar a Roma.

L'autosuficiència, clau per sobreviure a les masies aïllades

L'exemple de l'autosuficiència de Les Casas de Matamargó és comú a moltes de les masies aïllades del territori en els segles passats degut a les dificultats per desplaçar-se. La finca es trobava allunyada dels nuclis poblats de les comarques del Solsonès i el Bages i, per tant, pels seus habitants era molt difícil desplaçar-se per anar a comprar els productes bàsics per viure. Davant d'aquest fet, els habitants de la masia havien de gestionar i produir tot allò que necessitaven per viure: des de les eines per treballar, el menjar, la beguda o la llum i l'escalfor.
 

Ramon Maria Casas ha explicat que a la casa hi havia arribat a viure una quarantena de persones i això feia que hi hagués "un entès en cada cosa". Segons Casas, el problema més gran que tenien era els desplaçaments perquè "antigament no es podia agafar el cotxe per anar a comprar" i, per això, "a la casa s'ho feien tot a excepció de la sal, que la portaven de fora". Fins i tot, ha dit Casas, tenien una planta embotelladora d'aigua que van acabar comercialitzant a les farmàcies del país per les propietats medicinals que tenia l'aigua d'una font propera a la finca.

El dia a dia imprès en un dietari

A Les Casas de Matamargó es conserven uns dietaris que s'han anat passant generació rere generació i on hi ha anotat el dia a dia de la vida a la masia, així com també els fets destacats de l'època. Les primeres notes als dietaris es van començar poc després de l'any 1500 i, segons ha explicat Casas, els hereus de la casa "hi reflectien la collita que havien tingut, el temps que havia fet, si havien fet alguna construcció nova a la casa i també les guerres o fets rellevants de l'època". "Una curiositat és que, de cop i volta, veus que canvia la lletra i la primer frase és: 'ahir va morir el meu pare' i llavors és el fill qui continua escrivint", ha destacat Casas.