01
de març
de
2024, 12:55
Actualitzat:
13:17h
La pandèmia ha canviat moltes vides. Algunes de manera negativa i d'altres, positivament. Dintre d'aquest segon grup hi trobem el Marc Font Trasserra, un gironellenc de 34 anys resident a Manresa que actualment fa de professor de Llengua Catalana i Literatura a l'institut Pius Font i Quer i que després d'un 2020 fent set hores diàries de classes en línia a adolescents amb poques ganes de treballar, va decidir que havia arribat el moment de parar màquines i escampar la boira ben lluny; per agafar aire i recuperar-se de vuit anys intensos i desgastadors en un centre de màxima complexitat de l'Hospitalet de Llobregat.
Va agafar-se un any sabàtic. La seva idea era marxar cap al sud-est asiàtic, una zona que ja havia trepitjat però que volia seguir explorant. Les restriccions derivades de la pandèmia, però, el van dissuadir: PCR previs, mascaretes a tot arreu... Volia fugir de tot allò. I un dels únics destins que li ho permetia era l'Amèricadel Sud. Va fer-s'ho venir bé per trenar un viatge ben heterogeni, amb muntanya per començar i mar per acabar. Tot plegat, desplaçant-se en autobús i en tren. Va aterrar a Guayaquil (l'Equador) i va anar pujant per Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua i Guatemala fins arribar a Mèxic i rematar les vacances rendint-se al sol i a les aigües del Carib. 12.000 quilòmetres de carretera traduïts en gairebé 200 dies.
Qualsevol altra persona hauria aprofitat les hores de trasllat d'un poble a un altre per dormir, escoltar música o contemplar el paisatge. Ell també ho va fer, però, a més, va començar i -pràcticament- acabar una novel·la que ara ja és a les llibreries i que porta per nom La modista de Gràcia. La va escriure des del mòbil, a raig, sense cap pretensió de publicar-la enlloc. Però, ja se sap, la vida és un pou de sorpreses i el proper dijous, 7 de març, a les set de la tarda (19h.) serà a l'Abacusde Manresa presentant-la.
Ara tocarà fer un llibre sobre tot el que va viure durant aquest any sabàtic, no?
Ui, no! Aquesta època ja està tancada! A més, a mi el que m'agrada és recrear realitats imaginàries, i el viatge seria fer no-ficció.
Escriure ho seguirà fent, doncs.
Sí. Escriure és l'evasió d'una realitat que ens segueix i ens persegueix i que de vegades ens fa presoners. Escriure és imaginar i crear realitats que no existeixen. I si ja existeixen, observar-les, entendre-les i descriure-les. Tot lentament, que prou ens cal. També m'ha engrescat a seguir-ho fent tota la repercussió que està tenint aquesta primera novel·la.
Està rebent molts feedbacks?
Durant dues setmanes, La modista de Gràcia va formar part de la llista dels 10 llibres més venuts en català. És increïble!
Què ens pot explicar d'aquest primer fill literari?
Podríem dir que és una novel·la entre negra i costumista que explica la història de la Loreto, una modista que neix l'any 1944 al barri de Gràcia i que quan encara és una nena els seus pares la venen a la família propietària de la fàbrica on treballen perquè es casi amb un dels germans. La relació entre tots dos evoluciona de manera trepidant fins al punt que passa un fet absolutament inesperat. I tot això el lector ho descobrirà a través de la veu del Xavi, el veí de la Loreto a l'actualitat, que un dia se la troba davant de casa amb un barnús blanc tacat de sang demanant auxili.
Déu n'hi do!
El Xavi, des de la bona voluntat d'ajudar una veïna que es fa gran, s'acaba trobant immers en una xarxa d'hermetismes i secrets que té la necessitat de descobrir. Tot plegat, amb la Barcelona de la postguerra com a teló de fons; una Barcelona en què els barris eren pobles i cada poble tenia una ànima i unes històries per descobrir i amagar. Però també, posant l'accent en la soledat de la gent gran, les xarxes afectives i els vincles del veïnat; en la discriminació i emancipació femenina, i en els canvis socials i les històries de vida.
Per què Barcelona?
Perquè hi vaig viure durant 14 anys. L'acció, concretament, se situa al barri de Gràcia, que és el que més m'ha fet sentir com a casa. De fet, va ser al pis on vivia aleshores on vaig escriure el primer capítol del llibre. Però jo, això, encara no ho sabia.
Què vol dir?
Doncs que el que ha acabat sent l'inici de La modista de Gràcia primer tenia forma d'un relat curt que vaig presentar en un concurs organitzat pel centre cívic Tomasa Cuevas del barri de Sants, i que va guanyar el primer premi. Això va ser a finals d'abril del 2020, i el viatge a l'Equador, que va començar al setembre del 2021, va ser el que va provocar que volgués seguir aquella història.
Diu que va escriure la novel·la durant els trajectes en bus i tren.
Sí. Recordo el dia que vaig començar. Era a la serra de l'Equador, el paisatge era preciós i plovia molt. Les carreteres eren estretes i els busos anaven molt a poc a poc. Després de llegir l'última pàgina de Mirall trencat, vaig posar-me a escriure. I ho vaig anar fent durant els mesos següents, tal com rajava, sense cap mena de planificació.
No pretenia res concret.
En absolut. Era aquell gust per escriure sense ser gaire conscient que n'acabaria sortint una novel·la i, encara menys, que me l'acabaria publicant La Campana.
Com va anar això de les editorials? Va ser vostè que va anar-los a trucar a la porta?
Un cop vaig tenir la història acabada, la vaig llegir i rellegir, i vaig demanar a dos bons amics amb criteri lingüístic i passió literària que me'n donessin l'opinió, que va ser molt positiva. Amb aquella aprovació, vaig ensenyar-la, també, a un amic que és editor, i la pregunta que li vaig fer va ser clara: "Hi poso un espiral i la guardo o batallo perquè es publiqui?".
Puc intuir quina va ser la resposta...
"Marc, és molt publicable", em va dir, i em va recomanar parlar amb unes agents literàries, amb contactes i bagatge dintre del sector. En tres setmanes vam tenir resposta: tant Penguin com Planeta la volien! No m'ho podia creure. Aquell moment va ser, entre molts d'altres que estic vivint ara mateix, molt fort.
Ha canviat molt el llibre que va escriure al bus del que s'ha acabat publicant?
Hem estat força mesos editant-lo i corregint-lo. Les correctores de Penguin són molt bones i m'han ajudat molt, tot i que a vegades, vivia les correccions com petits atacs a la meva escriptura. Però després de temps treballant-hi, m'he adonat que el que han fet ha estat corregir badades meves, incoherències i estandarditzar una llengua que, tot i que polida i remirada, sorgia de manera molt natural i ingènua. N'he après molt, d'elles. Estic molt content.
La modista de Gràcia parla de la postguerra, de la vida a les fàbriques, del tèxtil... Va haver-se de documentar molt?
Soc del Berguedà i el tèxtil i les colònies han estat motor econòmic de moltíssimes famílies durant molts anys. A casa meva hi han treballat i les històries i la memòria compartida és infinita. Quan era petit la meva mare sortia de la fàbrica amb la bata blava i em recollia a l'escola i jo els diumenges l'anava a buscar quan acabava el seu torn. Aquest és un passat que també he volgut recollir a la novel·la, ja que forma part de mi, del meu entorn i dels meus orígens.
Segurament, si hagués optat per un viatge de turista convencional, aquest llibre no existiria.
Completament! I perquè tinc la sort de no marejar-me, perquè si no, La modista de Gràcia no existiria. Penso que si vols conèixer els països has de fer exactament el que fa la gent del país. I la gent corrent d'aquell país i de la majoria del món, no agafa vols. Els busos fan que puguis submergir-te en realitats i en històries moltes vegades allunyades quilomètricament de la teva. El temps és important quan viatges i jo, en aquesta ocasió, en disposava. I vaig decidir invertir-lo així. Ja correm sempre, no?
Va agafar-se un any sabàtic. La seva idea era marxar cap al sud-est asiàtic, una zona que ja havia trepitjat però que volia seguir explorant. Les restriccions derivades de la pandèmia, però, el van dissuadir: PCR previs, mascaretes a tot arreu... Volia fugir de tot allò. I un dels únics destins que li ho permetia era l'Amèricadel Sud. Va fer-s'ho venir bé per trenar un viatge ben heterogeni, amb muntanya per començar i mar per acabar. Tot plegat, desplaçant-se en autobús i en tren. Va aterrar a Guayaquil (l'Equador) i va anar pujant per Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua i Guatemala fins arribar a Mèxic i rematar les vacances rendint-se al sol i a les aigües del Carib. 12.000 quilòmetres de carretera traduïts en gairebé 200 dies.
Qualsevol altra persona hauria aprofitat les hores de trasllat d'un poble a un altre per dormir, escoltar música o contemplar el paisatge. Ell també ho va fer, però, a més, va començar i -pràcticament- acabar una novel·la que ara ja és a les llibreries i que porta per nom La modista de Gràcia. La va escriure des del mòbil, a raig, sense cap pretensió de publicar-la enlloc. Però, ja se sap, la vida és un pou de sorpreses i el proper dijous, 7 de març, a les set de la tarda (19h.) serà a l'Abacusde Manresa presentant-la.
Ara tocarà fer un llibre sobre tot el que va viure durant aquest any sabàtic, no?
Ui, no! Aquesta època ja està tancada! A més, a mi el que m'agrada és recrear realitats imaginàries, i el viatge seria fer no-ficció.
Escriure ho seguirà fent, doncs.
Sí. Escriure és l'evasió d'una realitat que ens segueix i ens persegueix i que de vegades ens fa presoners. Escriure és imaginar i crear realitats que no existeixen. I si ja existeixen, observar-les, entendre-les i descriure-les. Tot lentament, que prou ens cal. També m'ha engrescat a seguir-ho fent tota la repercussió que està tenint aquesta primera novel·la.
Està rebent molts feedbacks?
Durant dues setmanes, La modista de Gràcia va formar part de la llista dels 10 llibres més venuts en català. És increïble!
Què ens pot explicar d'aquest primer fill literari?
Podríem dir que és una novel·la entre negra i costumista que explica la història de la Loreto, una modista que neix l'any 1944 al barri de Gràcia i que quan encara és una nena els seus pares la venen a la família propietària de la fàbrica on treballen perquè es casi amb un dels germans. La relació entre tots dos evoluciona de manera trepidant fins al punt que passa un fet absolutament inesperat. I tot això el lector ho descobrirà a través de la veu del Xavi, el veí de la Loreto a l'actualitat, que un dia se la troba davant de casa amb un barnús blanc tacat de sang demanant auxili.
Déu n'hi do!
El Xavi, des de la bona voluntat d'ajudar una veïna que es fa gran, s'acaba trobant immers en una xarxa d'hermetismes i secrets que té la necessitat de descobrir. Tot plegat, amb la Barcelona de la postguerra com a teló de fons; una Barcelona en què els barris eren pobles i cada poble tenia una ànima i unes històries per descobrir i amagar. Però també, posant l'accent en la soledat de la gent gran, les xarxes afectives i els vincles del veïnat; en la discriminació i emancipació femenina, i en els canvis socials i les històries de vida.
Per què Barcelona?
Perquè hi vaig viure durant 14 anys. L'acció, concretament, se situa al barri de Gràcia, que és el que més m'ha fet sentir com a casa. De fet, va ser al pis on vivia aleshores on vaig escriure el primer capítol del llibre. Però jo, això, encara no ho sabia.
Què vol dir?
Doncs que el que ha acabat sent l'inici de La modista de Gràcia primer tenia forma d'un relat curt que vaig presentar en un concurs organitzat pel centre cívic Tomasa Cuevas del barri de Sants, i que va guanyar el primer premi. Això va ser a finals d'abril del 2020, i el viatge a l'Equador, que va començar al setembre del 2021, va ser el que va provocar que volgués seguir aquella història.
Diu que va escriure la novel·la durant els trajectes en bus i tren.
Sí. Recordo el dia que vaig començar. Era a la serra de l'Equador, el paisatge era preciós i plovia molt. Les carreteres eren estretes i els busos anaven molt a poc a poc. Després de llegir l'última pàgina de Mirall trencat, vaig posar-me a escriure. I ho vaig anar fent durant els mesos següents, tal com rajava, sense cap mena de planificació.
No pretenia res concret.
En absolut. Era aquell gust per escriure sense ser gaire conscient que n'acabaria sortint una novel·la i, encara menys, que me l'acabaria publicant La Campana.
Com va anar això de les editorials? Va ser vostè que va anar-los a trucar a la porta?
Un cop vaig tenir la història acabada, la vaig llegir i rellegir, i vaig demanar a dos bons amics amb criteri lingüístic i passió literària que me'n donessin l'opinió, que va ser molt positiva. Amb aquella aprovació, vaig ensenyar-la, també, a un amic que és editor, i la pregunta que li vaig fer va ser clara: "Hi poso un espiral i la guardo o batallo perquè es publiqui?".
Puc intuir quina va ser la resposta...
"Marc, és molt publicable", em va dir, i em va recomanar parlar amb unes agents literàries, amb contactes i bagatge dintre del sector. En tres setmanes vam tenir resposta: tant Penguin com Planeta la volien! No m'ho podia creure. Aquell moment va ser, entre molts d'altres que estic vivint ara mateix, molt fort.
Ha canviat molt el llibre que va escriure al bus del que s'ha acabat publicant?
Hem estat força mesos editant-lo i corregint-lo. Les correctores de Penguin són molt bones i m'han ajudat molt, tot i que a vegades, vivia les correccions com petits atacs a la meva escriptura. Però després de temps treballant-hi, m'he adonat que el que han fet ha estat corregir badades meves, incoherències i estandarditzar una llengua que, tot i que polida i remirada, sorgia de manera molt natural i ingènua. N'he après molt, d'elles. Estic molt content.
La modista de Gràcia parla de la postguerra, de la vida a les fàbriques, del tèxtil... Va haver-se de documentar molt?
Soc del Berguedà i el tèxtil i les colònies han estat motor econòmic de moltíssimes famílies durant molts anys. A casa meva hi han treballat i les històries i la memòria compartida és infinita. Quan era petit la meva mare sortia de la fàbrica amb la bata blava i em recollia a l'escola i jo els diumenges l'anava a buscar quan acabava el seu torn. Aquest és un passat que també he volgut recollir a la novel·la, ja que forma part de mi, del meu entorn i dels meus orígens.
Segurament, si hagués optat per un viatge de turista convencional, aquest llibre no existiria.
Completament! I perquè tinc la sort de no marejar-me, perquè si no, La modista de Gràcia no existiria. Penso que si vols conèixer els països has de fer exactament el que fa la gent del país. I la gent corrent d'aquell país i de la majoria del món, no agafa vols. Els busos fan que puguis submergir-te en realitats i en històries moltes vegades allunyades quilomètricament de la teva. El temps és important quan viatges i jo, en aquesta ocasió, en disposava. I vaig decidir invertir-lo així. Ja correm sempre, no?