Hussein Garcés és un músic i compositor manresà amb una interessant barreja d'identitats: mare catalana i pare algerià. La seva carrera com a músic revelació neix al 2010 primer fent concerts en solitari i, més tard, envoltat d'una banda de folk per donar a conèixer el seu peculiar projecte musical, Le Clotêt Avec Garcés (LCâG). Parlem amb ell.

Ara presenta el treball "Pasen, acomodense y salgan por donde puedan", que està composat per ajudar a la gent en els seus silencis respectius i que amb el vestit de Otomo per altra banda, ajuda a aturar-te i dedicar-te 42 minuts egoistament de calma per les persones que l'escolten.

 

-És el primer disc de Folkgrunge que es fa a l'estat. Com se't va ocórrer aquest estil?

- Doncs sí, perquè és el primer treball autoeditat de música Amazigh i amb so brut anomenat "Grunge" per Mudhoney en els 90 i que vaig fidelitzar el mot Folkgrunge tot junt per definir l`estil propi que durant anys m'ha costat sang i budells per ser un mateix, com per fugir dels estàndards cada dia més buits musicals, m'ha costat més de 14 anys ser un mateix com entendre les meves arrels que creia que eren sols americanes musicalment però, després d'estudiar música, he descobert que la part Amazigh la tenia bloquejada degut al racisme patit des de petit i que gràcies a la música, l'he posat de nou a flor de pell amb la meva veu i guitarra.

Després d'aquests anys he investigat sobre el tema i he trobat grups o persones que han fet un folk amb arrels anglosaxones o grunge-rock acústic però, fusionar dues cultures contrastades no va sorgir del no-res , anys investigant amb companys i per tot l'Estat i mitjans de comunicació com fanzines especialitzades de música no comercial no tenien cap mena de constància, per tant també en aquella època  la gent Amazigh rebutjava  força aquest tipus de musica per manca d'accés era quasi improbable, però al tenir mare Catalana i pare Amazigh n'he tret profit per aprendre i fusionar dos estils que no tenen res a veure culturalment . Per això dir Folkgrunge és una manera de dir que estic fidelitzant al màxim el que faig sense pretendre competir o ser el millor músic, crec que és força absurd, sols vull ser un mateix i centrar-me amb la meva visió musical creada per absorbir d'altres i seguir evolucionant. 

 

Doncs quan tenia 16 anys (1995) un company d'FP em va fer un comentari en conya sobre "Moro-Grunge" perquè escoltava molt Nirvana, grup que em va salvar la vida, i a ell li agradava molt, em solia passar discs d'aquest estil i jo en aquella època escoltava molt Idir, Khaled, Rached Taha. Llavors vaig  començar a fabricar la idea i com desenvolupar-la , quins instruments i com dur-la a l'execució singular, vaig pensar en una guitarra acústica pelada i uns efectes anomenats Overdrive o Distorsions per guitarra elèctrica. A l'haver un problema físic, ho vaig anar polint amb més temps i descobrint que no en podia abusar i, simplificar-ho més en com havia de cantar i sonar la guitarra en el tema de mètrica de tons en les notes, ja que la música de les meves arrels n'és rica i la música amb estil grunge és dissonant. Llavors a base d'anys buidant-me de situacions extremes fins assolir la plena autodeterminació de mi com a persona i trobar-me a mi mateix,  per mi fer versions de cançons és sempre fer el mateix per això, prefereixo ser un mateix i ser sincer amb la gent, ja que entenc que  estic per servir-la i la seva atenció és el meu motor per millorar sempre com a músic.

 

-Què vols transmetre en el teu primer disc i en les teves cançons en general?

- Doncs m'agrada que em facis aquesta pregunta, el que vull transmetre és l'anti-buïdor de molta música feta a casa nostra però, el més important és que aquest disc és un homenatge a la gent que creu ser inferior a la resta o s'ha sentit sola com desplaçada, amb entrebancs personals i amb una visió destructora de si mateixa. Aquest disc és un cop a la taula perquè entenguin que estan vius! I el temps passa, què la por sols existeix en el nostre cervell, en cap lloc més i que  dins de totes les persones tenim un poder enorme si creiem en nosaltres sense fer cas als que volen impedir la teva pròpia plenitud o felicitat.

Crec en la llibertat personal fora de les modes esclaves o imatges ensucrades, que el que fan, és limitar la singularitat de les possibilitats que té tothom, sols cal connectar-hi. Per això aquest disc m'ha salvat l'esperança després de tantes experiències dràstiques, en 25 anys he aprés a no queixar-me i acceptar el que em toca viure. Això et fa ser feliç sense dependre de res i saber estar amb tu mateix, com dedicar més temps al teu silenci i que no vols escoltar perquè saps que quelcom no fas correctament. És més fàcil anar de "shopping" i auto enganyar-te, però al final et sentiràs sol. Aquest disc és un treball per auto descobrir-te com a persona i ser menys dependent del que no et beneficia.

 

-Quines influències tens?

- Començant pel clàssic de ma mare, quan era petit, i amb instruments a casa fins a Noir Desir, Lambchop. Neil Young, Vic Chesnut, Nick Cave, Hugo Race i, recentment, Red House Painters, Elàstica, Sonic Youth, Nirvana, Scout Niblett, Codeine, Cobolt, Thurston Moore, Rached Taha, Idir, Ali Farkha, Michel Nyman. Bé... He arribat a un punt en què totes són importants i no em quedo només amb una però. aquestes ho van ser prou sòlides  en el seu moment per sortir de tots els paranys viscuts en l'adolescència.

 

-Previ al disc vas fer uns 190 concerts per comprovar la resposta que té la teva música. Va anar bé, oi? Penses que les xarxes socials són importants?

- Previ al disc volia tenir una feina prèvia i assolir una experiència en solitari que no tenia, ja que abans d'això he estat sempre en segon pla com a corista, percussionista o fent arranjaments del grup amb qui estava, també poder comprovar el feedback amb la gent del projecte. Per això segueixo, perquè el dia que no el tingui plegaré ja com a responsabilitat cap a la música i les persones. Bé... 190 concerts són molts concerts i que abans no ho he volgut dir, ja que trobo que no té importància sense un disc davant, ara tot fet estic satisfet de no entregar  un disc amb les mans buides ja que a la xarxa es pot trobar centenars de documents previs al disc i la gent pot veure que és un projecte amb una feina darrera i no a l'atzar. 

 

Les xarxes socials m'han ajudat a estar on sóc ara, sense elles no s'haguessin fixat amb el segell que em va contractar a Andalusia (Otomo Recs) per gravar el meu primer disc o, previ al disc arribar a altres cultures en una escala no més de 50 persones per país (Estats Units, Argentina, Mèxic, Anglaterra, Perú, Colòmbia, Túrquia, Alemanya i de diferents comunitats d'Espanya), treballat amb la idea de poder anar a aprendre d'aquelles persones i que d'això se'n beneficiarà la meva música. Gràcies a les xarxes, a la península hi ha més de 100 persones què segueixen la feina feta fins ara per tot l'Estat. En dos anys i mig de feina i tot just previ a l'accident ciclista, tenia en ment fer una gira per Catalunya i Espanya, gràcies al suport donat per aquests seguidors, que els hi estic molt agraït sempre per les xarxes socials, ja que són el meu exigir diari com ser proper per comunicar-me amb ells  en el meu perfil de Facebook

 

- L'exbateria d'Australian Blonde s'ha interessat a pujar el disc per spotify i a distribuïr-lo per l'estat. Com s'aconsegueix arribar a això?

- Sí, arran d'un càsting fet, vaig conèixer l'Igor Pascual (guitarra del Loquillo) i el Roberto Nicieza, els va agradar el tema propi de "Le Noir Gauche", no m'ho esperava però, es van aixecar aplaudint pel tema i em vaig espantar creia que es reien de mi o feien broma, però no va ser el que em pensava. Gràcies això i per Facebook, anem parlant més amb el Roberto que no pas amb l'Igor últimanent, el Roberto em va oferir pujar el meu disc per diferents portals com, itunes, spotify gratuïtament, perquè li agrada el que faig. Jo el respecto molt perquè tots dos m'han donat consells i ara en Roberto s'implica, ja que té una cultura bestial musicalment parlant. Ara li he d'enviar el disc com agraïment i al Igor igual, són gent com qualsevol altra, "la Mtv ha fet molt mal en sobrevalorar als músics, els metges salven vides i no els hi donen discs d'or".

 

Doncs com deia abans, mai pots deixar de creure en tu i posar-te una fita, en el meu cas he hagut de superar maltractaments, abusos i això m'ha fet més fort, sincer amb mi com respectuós amb els altres. Ara estant escrivint un llibre (Katie Lupiard) de la meva biografia  on  abans  de l'estrena, ja hi ha demanda  per la  reserva i a la llarga, es farà un documental sota un director de cinema. Tot això és el missatge per a què la gent entengui que no hi ha límits si tu vols, personalment m'he passat mes de 14 hores de 12 durant un any fent porta freda a diferents països i altres  que m'han descobert. He patit molt però en cap cas m'he rendit, com aquell qui diu, tot just acabo de començar i no penso parar fins que el món s'acabi o fins que m'enterrin. Vivim en una societat on la por està submergida constantment per tot arreu, si algú vol prendre un camí diferent, els altres el criticaran perquè no fa el mateix que ells, per tant  el disc és un treball per ser lliure amb tu mateix i per poder ser lliure amb els altres. Només així podràs aconseguir el que vols a la vida amb perseverança, saber patir i anul·lar la paraula rendició del teu cervell. 

 

Haver venut la primera edició abans del dia de l'estrena del disc (11 de setembre del 2013) per diferents llocs de casa nostra i indrets esmentats anteriorment, per mi ja és un missatge a la gent d'arreu i de Manresa per proposar-se el que desitgin dins de les seves vides.

Agraeixo a totes les persones que m'han deixat la seva atenció sense adonar-se i ha sigut el motor en hores de dol i sacrifici, a ells aquest àlbum com agraïment.