Hi ha concerts i concerts. Concerts que són, fent un símil gastronòmic, com el menjar diari. Hi ha dies, però, tots ho sabem, que per celebrar quelcom ens esmercem més en preparar o encarregar uns plats més sofisticats i suculents. Però hi ha poquíssimes ocasions on el menú de celebració s'erigeix amb una dosi de càrrega històrica i d'importància intrínseca. El concert del duo de pianos de Manel Camp i Carles Cases batejat com a Pianant i que vam escoltar, divendres al Kursaal de Manresa, com a concert del dinovè aniversari de la inauguració del Teatre Kursaal, ha de ser entès dins d'aquesta darrera categoria. Càrrega històrica perquè fora d'un parell d'ocasions, l'any 1985, amb la formació que acompanyava el cantautor empordanès Lluís Llach, els dos artistes bagencs no havien coincidit mai a dalt de l'escenari. Fer-los convergir i trobar en un mateix escenari ben provistos de dos excel·lents pianos de gran cua, no era tan sols voler assolir una cita històrica, era un repte. Un repte perquè cadascun d'ells a partir dels seus respectius llenguatge, estil, voluntat expressiva i poètica musical han acabat per assolir un univers musical propi i personal que, d'entrada, podia semblar una empresa difícil de fer convergir al mateix escenari.
Tots sabem que Manel Camp, un dels grans pianistes de jazz del nostre país pot ser reconegut com un músic apol·lini, un orfebre de l'harmonia, fidel a una concepció clara, lluminosa i estructurada de la música. Carles Cases és un esperit dionisíac, visceral, capaç de fer parlar el piano amb una gran paleta de colors tímbrics i tocar-nos de ple l'ànima. Alguna cosa així com l'ordre i l'èxtasi, la mesura i l'embriaguesa. Com podien confluir sense anul·lar-se?
La resposta a la pregunta es va materialitzar a l'escenari, divendres, amb una naturalitat sorprenent. Camp va bastir unes obres amb el seu segell característic i precís, dibuixant arquitectures diàfanes i equilibrades. Cases hi va aportar la intensitat, l'emoció amb dinàmiques expansives que expliquen el perquè per a molts crítics sigui considerat un dels grans noms entre els compositors per a cinema de l'Estat espanyol dels darrers trenta anys. Sense negar que l'audició va mostrar-se com una estrena, en un estat incipient del projecte i on els assaigs i els concerts faran assolir un resultat encara més important que el de divendres, vàrem poder copsar l'ànima de la proposta: assolir un camí compartit que no sorgeix de la competició i/o l'enfrontament musicals sinó de l'escolta atenta. I en aquesta escolta atenta hi havia el miracle: allò apol·lini de Camp va oferir espai i fonament; allò dionisíac de Cases va aportar emoció i moments especials com ho va ser la peça Lola, dedicada a la seva germana Dolors, traspassada fa uns pocs dies.
L'espectacle va adquirir, així, un alt voltatge emocional. Divendres no vam escoltar tan sols un concert de dos grans pianistes, sinó un diàleg profund, admiració mútua i, per tant, absolutament complementari. Els silencis assolits, a la fi d'algunes peces, van tensar l'ambient fins a unes quotes gairebé metafísiques que conduïen o bé a clímaxs hipnòtics o bé com si el públic fos arrossegat per una marea que oscil·lava entre la contenció i l'explosió.
La quadratura del cercle que és Pianant, així, no es a resoldre a partir de la neutralització de les diferències, sinó més aviat d'una sublimació. Ni Camp va deixar de ser apol·lini, ni Cases va renunciar al seu impuls dionisíac. Però en lloc de xocar, van construir una vetllada històrica on cada extrem trobava sentit en l'altre. El resultat fou una experiència musical magnètica, d'una intensitat gairebé ritual, que bé farien tots els programadors musicals del nostre país a tenir en compte per a les seves programacions. I és que no sempre passa que dos asos, dues referències de la música contemporània popular a Catalunya, es trobin a l'escenari i ordeixin música i art en majúscules. Per als que no van poder ser-hi que prenguin bona nota de la propera possibilitat d'escoltar el projecte: el dissabte 21 de març a la Sala El Sindicat de Balsareny. Música i art en majúscules.
