Dins la temporada de clàssica del Kursaal manresà, vam tenir ocasió d'escoltar, el passat dimecres, un variat programa de regust marcadament mozartià, a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) –que en aquest temps de tisorades potser podria aprofitar per retallar-se una mica el nom- i la pianista barcelonina Alba Ventura.

No era la primera col·laboració entre la solista i l'orquestra, si al sotasignat no li falla la memòria d'ençà del maig de 2008, en ocasió d'un programa de Saint Säents. En qualsevol cas, s'havia generat força expectativa d'escoltar de nou la brillant pianista Ventura amb l'orquestra de casa, i molt especialment amb l'interessant programa a que convidava la cita.

Com a preàmbul, varem poder escoltar el vistós ballet Cendrillon del músic català Ferran Sor i Muntades (1778-1839), compositor i excepcional guitarrista que gaudí de fama i reconeixement internacional des del seu exili parisenc. Aquesta simpàtica suite de ballet (1822), que en el seu dia va gaudir de notable popularitat –a Paris van arribar a fer-se'n 104 representacions en una mateixa temporada i, a Moscou, fou la peça escollida per a inaugurar el mític Teatre Bolshoi el gener de 1825-, va permetre'ns degustar l'inspirada música, a cavall entre el classicisme i els accents romàntics, de l'il·lustre músic barceloní, entre la qual no s'escatimen les cites en forma de tribut musical a un compositor tan estimat per a en Ferran Sor com ho era Mozart, concretament a passatges de "Les nozze di Figaro". Llàstima que la rutinària execució de l'orquestra sota una direcció poc més que epidèrmica del britànic Howard Griffiths no donés per a més a l'hora d'exhumar aquesta històrica partitura, mal anem si aquest ha de ser el tarannà reivindicatiu del nostre patrimoni musical.

Molta més implicació hi va haver per part dels músics i la batuta a l'hora d'abordar l'extraordinari "Concert pera piano i orquestra en sol major" de Ravel. Obra d'una immensa varietat i complexitat rítmica, de gran exquisidesa de textures, amb ressonàncies jazzístiques i impressionistes, i amb passatges d'una gran exigència virtuosística per al solista, fou saldada notablement gracies al bon ofici i refinada sensibilitat de la pianista barcelonina. Enèrgica en els atacs i de digitació impecable, es va desenvolupar amb seguretat i eficàcia, exprimint l'expressivitat de cada passatge amb abnegada entrega. Especialment emotiva fou el preciosista inici mozartià del segon moviment, tan sols llastrat per la destralera entrada del clarinet solista. En conjunt, però, l'orquestra va ser capaç d'acompanyar amb solvència l'excel·lent feina de la pianista, qui va acomiadar-se de l'auditori amb una sonata de Debussy, compositor del qual es commemora enguany el 150è aniversari de naixement.

La segona part, varem haver de conformar-nos amb una elemental interpretació de la "Simfonia Linz" de Mozart que es va cloure entre tebis aplaudiments del públic. Un any més una OBC sense pena ni glòria.