El passat cap de setmana, la capital bagenca va acollir una nova edició de la Fira Mediterrània, Tot i les retallades de torn, el certamen va mantenir una nodrida oferta d'espectacles i activitats adreçades a professionals, companyies i programadors. Una oferta que va ser secundada per més d'un miler llarg de persones inscrites i acreditades, a les quals cal sumar-hi el nombrós públic local i comarcal que participar de gran part dels espectacles i activitats projectades.

En el terreny musical, des d'un punt de vista professional, després de valorar positivament la concurrència i l'alternança d'intèrprets i conjunts emergents amb d'altres de renom internacional, cal lamentar el solapament dins d'una mateixa franja horària de diverses propostes estètica i estilísticament força afins. Naturalment, en un certamen d'aquestes magnituds resulta inevitable la simultaneïtat de propostes, però precisament un dels reptes de la direcció artística consisteix en organitzar-les de forma que els programadors professionals puguin fer-ne un tast del màxim nombre possible a partir de diferents itineraris artístics (no oblidem que estem parlant d'una fira i no d'un festival). Cosa que en el terreny musical va resultar, enguany, en bona mesura impossible, donada la concentració d'algunes de les propostes de major interès artístic dins un mateix horari (divendres i dissabte de 9 a 12 de la nit).

No obstant, a la Sala Gran del Teatre Kursaal vam poder assistir a un bon grapat dels concerts i espectacles més reeixits de la 15à edició d'una fira que cada any sembla més arrelada a la ciutat. El dijous dia 8, el bailaor Andrés Marín va inaugurar oficialment el certamen amb l'estrena catalana de l'espectacle "Tuétano”, un retaule de coreografies que alternen el ball d'arrel flamenc amb la combinació, a voltes un pèl irregular i forçada, d'elements d'estètica més avantguardista. Un espectacle que, tot i la plasticitat i la intensitat del gest i les coreografies de Marín, no va acabar d'alçar el vol a nivell dramàtic ni narratiu. I és que fusionar no equival a barrejar ni a posar en contacte coses dispars esperant que, per si mateixes i de forma espontània, de tot plegat en sorgeixi quelcom d'excepcional. Per experimentar i innovar cal també elaborar.

Al mateix escenari, el dia següent, varem poder gaudir d'una de les millors propostes artístiques d'aquesta edició: el concert de la cantant Noa amb el quartet napolità Solis String Quartet. Una ocasió que ens va permetre gaudir d'una de les veus més encisadores i atractives del panorama musical mediterrani – d'exquisit timbre i acurada tècnica – i d'una consumada artista de l'escena que, amb grans dosis de simpatia, ironia i vitalitat, va saber ficar-se el públic que atapeïa l'auditori a la butxaca. En perfecta sintonia amb el quartet de cordes napolitanes, l'artistassa israeliana va anar desgranant un repertori de cançons de diferents indrets de l'arc mediterrani, entre les quals van destacar les del Iemen i del sud de la península italiana.

La tarda del dissabte, al mateix Kursaal, varem poder assistir a una altra interessant proposta de fusió de sonoritats i estètiques que va aixecar força expectatives però que tampoc no acabà de quallar damunt de l'escenari. Els seus protagonistes, tots ells grans intèrprets provinents d'estils i realitats musicals ben diferents – el virtuós guitarrista andalús Niño Josele (flamenc), el trompetista sard Paolo Fresu (jazz) i la vital i intrèpida Cobla Sant Jordi-, van intentar establir un diàleg i un punt d'encontre dins l'estètica jazzística que no va reeixir tot el que hagués estat desitjable, en gran mesura degut a l'empastament de sonoritats i a una manca de major fluïdesa discursiva. No obstant, la vetllada ens regalà moments de gran intensitat musical gràcies al virtuosisme dels intèrprets solistes. Al vespre, coincidint amb els interessantíssims concerts de Mara Aranda, a El Sielu, i de Xavier de Bétera, a la Seu, varem poder escoltar també al Kursaal la nova proposta del trio de cordes polonès Kroke, amb una atractiva i molt ben resolta interpretació de músiques d'arrel klezmer.

El diumenge, entre d'altres propostes, després de l'original actuació de Naseer Shamma a la Seu, la Sala Gran del Kursaal va acollir l'enèsima titotada abans de l'espectacle de cloenda concebut per l'artista convidat d'enguany, el cineasta Isaki Lacuesta, realitzat a la Plaça Major.

En resumides comptes: una fira musicalment atractiva tot i que amb propostes irregulars i d'altres de difícilment justificables –si més no artísticament-, amb més d'un aspecte artístic a revisar i replantejar, molt ben coordinada i gestionada humanament pel que fa a l'atenció als professionals (en els temps que corren és tot un regal que a un l'atenguin amablement i amb un somriure als llavis) i, afortunadament, no massa aiguada.