Contagiats, excessivament i col·lectiva, per un superficial concepte on hem confós el preu amb el valor i la qualitat amb la quantitat, la veritat és que, quatre dies després de la celebració del seu 75è aniversari, veure a un artistàs com Manel Camp, acompanyat per un estol de grans noms de la música del nostre país a dalt de l'escenari, en un Kursaal ple de gom a gom era un gaudi i privilegi. Ara bé això no treu que, culturalment i social, no ens haguem de fer una reflexió serena que el sotasignant no es pot estar de realitzar. Si una persona per sota de la cinquantena d'anys se sentia, diumenge al Kursaal, literalment jove respecte la mitjana d'edat del públic és un seriós avís de les conseqüències de moltes realitats, socials, educatives i culturals que, per mandra, cofoïsme o postureig, no s'han volgut o no s'han sabut abordar al nostre país.
Que entre el públic no hi hagués, fora d'alguna excepció, més joves oients disposats a escoltar monstres i mites del panorama musical com el mateix Camp, però també un Marco Mezquida, un Antoni Parera, una Lucrecia, un Quico Pi de la Serra o un Miquel Gil, no és secundari o poc important. És l'esmentat seriós avís del rumb que fa molt temps s'ha establert com a normalitat en les programacions, entre els públics i, en el fons, en l'art musical al segle XXI.
Però això, com dirien els sociòlegs de la música, va ser el context que va acompanyar un espectacle poderós i emocionat on, de nou i com en altres espectacles del De Minorisa a Carst, Camp va adoptar el paper de mestre de cerimònies per acompanyar i secundar catorze interpretacions, en haver fallat a darrera hora la participació de Joan Isaac. Si, en alguna altra ocasió, hem definit a Manel Camp com un immens artista calidoscòpic (compositor, pedagog, orquestrador, arranjador), la seva base segueix sent la de ser un pianista de cap a peus. Un pianista que va voler començar l'espectacle amb l'Homenatge a Teresa d'Ovidi Montllor, amb acompanyament de la ballarina Montse Circuns. Va seguir-li un Antoni Parera Fons que va fer, literalment, levitar al respectable amb una versió de la seva cançó T'estim i t'estimaré amb uns ropatges harmònics propis de la millor música romàntica centroeuropea. Cantautors com Miquel Pujadó, Pep Picas, Celdoni Fonoll i Lloll Bertran van acabar forjant un bloc de cantautors que, sense ser tan mediàtics o celebèrrims com altres que eren diumenge al Kursaal, també han comptat, al llarg dels anys, amb la inestimable col·laboració de Camp.
No podia faltar en un recital com aquest el món del jazz que va venir amb l'estàndard de jazz Tot és gris, i que no és més que la versió catalana del conegut Misty del pianista Erroll Garner que va ser interpretat pel Manel Camp Trio (Jordi Camp, Lluís Ribalta, Camp) en homenatge a Núria Feliu en haver-lo enregistrat, el 1965 per EDIGSA, al costat d'un quartet antològic (Tete Montoliu, Eric Peter, Billy Brooks i Booker Ervin). Aquest homenatge, des del món del jazz, va donar pas a la presència de la vocalista santjoanenca Celeste Alías acompanyada d'un dels gran jazzman del moment, Marco Mezquida, en la interpretació de la preciosa Cançons de paper fi.
Van seguir dues populars presències musicals com ho són les de Quico Pi de la Serra i Marina Rossell. Del primer se'ns va oferir el valset L'home del carrer que va comptar amb la singular i elegant intervenció del pallasso Marcel Gros. De l'ironia i nostàlgia de la cançó de Pi de la Serra vam passarem a la bellísima i poètica cançó Màrmara de Rossell que no es va poder estar d'elogiar, efusivament, la humanitat del manresà.
Vam retornar al món dels homenatges amb les interpretacions de Cançó de carrer de Ramon Muntaner i Es fa llarg esperar de Pau Riba, ambdós recentment desapareguts. En aquesta darrera es va poder gaudir del duo de Manel Camp i Mezquida amb una interpretació de grans quirats que, per uns moments, ens va fer somiar que perquè no, ben aviat, no ordir un espectacle entre dos pianistes que, malgrat pertànyer a generacions molt diferents, tenen molt a dir-se un a l'altre, començant que Mezquida va ser una descoberta del mateix Camp....
Manel Camp ha omplert el Kursaal d'art i espectacle. Foto: Àngel Oliveras
Dos números musicals de la cantata Ressorgir van portar a dalt l'escenari al Manel Camp Quartet (Mathhew Simon, Horacio Fumero, Lluís Ribalta, Camp) i també a la cantatriu Lídia Pujol que va cantar amb ànima i profund sentir els versos de Martí i Pol de la peça Mancomunitat de l'esmentada cantata. Possiblement, sense saber-ho, estàvem arribant al punt àlgid de l'espectacle. Lucrecia va hipnotitzar amb un Youcali de Kurt Weill només al nivell de les més grans per no parlar, una vegada més, de la superlativitat de Miquel Gil cantant els versos d'Enric Casasses i la presència de la dansa de La Factoria Mascaró.
Havíem arribat, així, a la culminació d'un concert on, malgrat el gruix i densitat, va saber assolir un preciós ritme i arquitectura on també hi van contribuir les amenes presentacions de Núria Bacardit, una austera però ben concebuda posada en escena, a més de la sonorització excelsa de David Casamitjana. No hi van faltar, a la fi, grans aplaudiments que cal entendre ja no només pel resultat artístic assolit, sinó també com agraïment a un pletòric Manel Camp del que n'esperem encara molts altres projectes, començant pel de Carts que es podrà veure el proper 18 de juny als Jardins de la Cova i que ha acabat donant nom a una petita joia de la nostra història musical del nostre país: De Minorisa a Carts. Aquest no té un punt i final, sinó més aviat un punt i a part. Hi ha encara molta història per recórrer. Tenim Manel Camp per temps.
