D'ençà del segle XX,  més enllà dels grans coliseus barcelonins –el Teatre de la Santa Creu, primer, i el Gran Teatre del Liceu, després-, la vida operística catalana ha gaudit d'una gran prodigalitat, molt sovint de mans d'entitats i associacions amateurs– paradigmàtic fou el cas del Club de Futbol Júnior- que han contribuït en gran mesura a difondre i a divulgar el gust pel teatre musical arreu de Catalunya.

A Cardona, la històrica i activa companyia de teatre El Traspunt ha gestat el bateig operístic de la vila amb una simpàtica adaptació del popular títol còmic de Gaetano Donizetti "L'elisir d'amore". Una producció cuinada i protagonitzada pels mateixos integrants del grup teatral amateur amb la col·laboració de la cada cop més reeixida banda municipal –una orquestra gairebé de facto, vista la nodrida presència de cordes que complementaven les seccions de vents i percussió.

Xavier Ventosa, talentós músic local, va assumir amb encert el gran repte d'arranjar la partitura de Donizetti per tal d'ajustar-la a les possibilitats vocals d'uns actors no versats en l'art canor i a les d'un fossat instrumental majoritàriament no professional. El resultat, gratament satisfactori, fou sortejat gracies al bon fer general d'uns intèrprets altament motivats i a l'ús de la megafonia en els números musicals cantats.

Entre el repartiment protagonista, van destacar l'entregat Nemorino de Salvador Campos, el simpàtic i vistós Dulcamara de Joan Segon i la coqueta i afinada Adina d'Anna Guitart. En Jesús Ratera va accentuar encertadament el tarannà estrafolari del sargent Belcore i Meritxell Duran encarnà una graciosa i desimbolta Giannetta. Els actors i el cor, molt ben dirigits escènicament per l'entusiasta director Jordi Ruiz, signaren una memorable interpretació, tant vocal com escènica.

Des del fossat, l'orquestra cardonina feu digna justícia a la partitura del compositor de Bèrgam, acompanyant  puntualment l'escena sota l'atenta i dinàmica batuta del jove mestre Ventosa i amb moments d'especial  lluïment per als vents – sobretot flautes, trompeta, trompa i saxo greu, en substitució del fagot. Menció a part mereix l'elaborada escenografia i l'ajustat vestuari, amén del treball tècnic de llums i so (Josep Simón i Aleix Pons) i de l'acurada adaptació al català de Cristina Morera.    

Tot i que es van sacrificar nombrosos passatges musicals i, en bona mesura, el sentit líric quedà reduït a la mínima expressió, la comicitat de l'obra no se'n va veure ressentida i n'acabà resultant un espectacle divertit i summament atractiu. Entre els diversos moments feliços de l'obra destacaren la marcial entrada del regiment de Belcore, l'arribada de Dulcamara i la simpàtica barcarola d'aquest darrer i Adina, entre d'altres.

En fi, confiem que l'èxit de la proposta (que encara es podrà veure prorrogada el proper cap de setmana) no quedi en una flor d'hivern i, aprofitant l'extraordinari potencial artístic d'aquesta localitat tan salada, esdevingui el primer pas vers la descoberta d'un gènere, el de l'òpera bufa, que, més enllà dels grans títols de repertori, atresora nombroses joies a l'espera de ser exhumades i portades novament als escenaris.  

Enhorabona i endavant!