"Digues-me que m'estimes encara que sigui mentida", deien a Johnny Guitar.

Corrien les Olimpíades i a tothora es parlava d'estar a l'alçada del desafiament olímpic, una fita que havia de servir per rellançar, catapultar, assolir tots els reptes i objectius que us pugueu imaginar. Han passat 30 anys, el temps d'una generació diuen els demògrafs, i el mateix tipus de llenguatge sento que s'utilitza per parlar dels postpandèmics fons europeus de la següent generació. Si fos un descregut total diria que és el típic joc de pilota endavant encara que no sàpigues molt bé cap a on.

Una primera ressaca postolímpica que ja va deixar algú fora de joc però tot seguit ens vàrem veure envoltats d'una febre híperglobalitzadora que ens va portar a fer dels aeroports un lloc d'estada habitual cap al més lluny i exòtic possible. Les pel·lícules del cinema no eren ja tant de final feliç com en els anys seixanta però tampoc estaven farcides de zombies i de col·lapses apocalíptics com ara. Em fa l'efecte que vist des d'aquí i ara el món antic era un terreny que podia arribar a ser més acollidor (mai arribaré a destriar l'efecte desgast de l'edat, pandèmia, o simplement ruqueria congènita, un sentiment de que no anem pas bé).

I al mateix temps que rodàvem el món, començàvem a llegir articles sobre una xarxa de xarxes que deia que tallava la informació en trossets, que els feia rodar arreu del món i els tornava a enganxar dos segons després a l'altre cantó del planeta. No m'imagino gairebé res sense aquesta andròmina avui dia, potser ni el sol sortiria a l'hora que acostuma.

La internacionalització era la nineta dels ulls de gairebé totes les institucions de promoció econòmica. Ara es dona per suposada com l'anglès, i és l'alfabetització tecnològica el que es comença a cotitzar en el mercat dels sabers. De vegades, o gairebé sempre, la tecnologia ens passa per sobre com l'automòbil va passar per sobre dels traginers acabant amb el seu món. 

Europa era un futur prometedor de gent culta, neta, desvetllada i feliç. Europa potser ja no és un futur tan noble però sí un bon caixer automàtic per qui disposa del pin "adequat". El que passa és que la nostra Europa d'ara té la mania de subcontractar la feina bruta de "neutralitzar" els pobres i desgraciats bàrbars de la frontera que es pensen no sé què de com estem aquí a veïns poc recomanables però sense manies, com el que queda de la Líbia de Gaddafi o l'otomana Turquia. Potser perquè anava a bons hotels en aquests països, però a mi sempre m'han tractat molt bé. I no es pot dir el mateix de com han estat rebut ells quan volen venir a treballar aquí. Desitjo que els que venen darrere, la "següent generació", refacin el somni. Perquè el que vingui no acabi essent una tragèdia grega de no fa pas tant.

Però hi ha coses que no canvien en aquest racó del centre de Catalunya (que quan anava a col·legi algun buròcrata innovador del Ministeri va anomenar Región Costero Catalana, mira per on Solsona ja era Depresión del Ebro). En el teixit empresarial autòcton hi havia molt ferro, i continua havent-hi molt ferro. Depeníem molt, massa, de la fabricació de cotxes; i depenem encara més de la fabricació de cotxes. Hi havia moltes empreses molt petites i continua havent-hi moltes empreses molt petites. I quan una d'aquestes empreses creix molt i molt ràpid, segurament perquè ha trobat el filó de mercat que cerca tothom, passa que és comprada, incorporada i diluïda en una de molt més gran i que té el quarter general lluny, molt lluny. No és que es perdi, ni tan sols que sigui dolent per a la gent d'aquí. És que passa i ja està. Potser és l'única manera de fer-se gran de veritat. No és que només hi hagi ferro, de fet sempre hi ha hagut de tot, i molt i variat. És una sort, no en dubteu.

Vint anys no és res, i deu de propina tampoc fa gaire més, però és mitja vida d'observador del que passa al bloc de pisos com a La Finestra Indiscreta. La tecnologia s'ha incorporat molt endins de les nostres operacions quotidianes però si ens mirem al mirall, amb tecnologia o sense, continuem essent uns Sapiens de les cavernes amb unes acceptables normes d'higiene però amb les mateixes dèries que ens mouen. Una societat de primats.