Fa gairebé un any pensàvem que en el pitjor dels escenaris això fora cosa de tres mesos, tres mesos de tancament ja semblava molt i els números feien basarda. Portem un any sencer, potser ja som de ple a l'era de les pandèmies si fem cas de la prospectiva que es pot fer des de l'Organització Mundial de la Salut (la germana petita de la que s'encarrega del canvi climàtic).

Jo soc dels que creuen que sí, que hi haurà canvis profunds en els comportaments de les persones i les organitzacions. Serà difícil omplir a rebentar qualsevol discoteca o la plaça de Sant Pere, tothom saltant i cridant. O trobar-te algú del gremi dels viatjants de comerç (internacional, per suposat) que et digui que enguany ha agafat 150 avions i escaig (nord enllà ni tan sols estarà ben vist). I tot el que és la promoció del comerç internacional, així molt àmpliament entesa, canviarà. Cap a on, encara no ho podria dir...

Per començar, "macroeconòmicament" la patacada de la Covid suposa un 30% més sobre el PIB de dèficit públic. Si no fos perquè el Banc Central Europeu s'ha convertit "por lo bajini" a la Teoria Monetària Moderna (cerqueu MMT a Google) els bancs d'aquí, i de pas tothom que hi tracta, s'haurien vist escanyats del tot. Però tard o d'hora tornaran a la religió veritable, i no hi haurà alegria per finançar moltes coses. Si a més remeneu la cua pels documents i projectes al voltant del "Next Generation" (Alabat sia Déu!), trobareu al raconet d'un subíndex, en lletra petita i cursiva, la paraula internacionalització amb totes les lletres.

El món se'ns parteix en blocs i cada cop seran més impermeables entre ells. El 2006, en el marc del centenari de la Cambra de Manresa, vaig comptar uns vint projectes d'implantació, si mal no recordo, d'empreses de la comarca a la Xina. Molts pocs d'aquests projectes no tindrien sentit avui, i segurament menys demà. Pertanys a un bloc perquè l'autoritat competent així ho ha decidit (l'autoritat competent viu a Praga, al castell de Kafka). El mateix president Biden (que Déu el beneeixi!) en una ordre executiva del 25 de gener d'aquest any, escriu que tot el que es pugui comprar, sigui producte o servei, s'estigui quiet o es mogui, que sigui americà. I poden comprar moltes coses perquè tenen la màquina de fer bitllets.

Per altra banda, en un article fet per gent del Banc d'Espanya i publicat al darrer informe de conjuntura econòmica d'ESADE, es comença a posar negre sobre blanc (sempre sobre una mostra relativament petita però estadísticament significativa) els resultats econòmics de les empreses. Ja no es tracta de donar una xifra de decreixement del PIB sinó de posar uns números als comptes de resultats, a la xifra de rendibilitats sobre actius, per exemple. La mitjana de totes les empreses es queda en un 2,2%, però el 25% que està pitjor de tota la mostra arriba al -11%, les petites estan més malament, les grans no tant. Si mirem per sectors, l'hostaleria, restauració i oci estan molt més avall (fa feredat donar la xifra). I com a conseqüència d'això, un 68% de les empreses ha presentat el segon i quart trimestre de l'any passat dèficits de liquidesa (quin llenguatge més polit, oi?).

I on vull arribar si ja sabíem que estàvem fotuts? Les institucions de promoció de la internacionalització han estat la nineta del ulls de la política industrial en l'era de l'híperglobalització (ara passem a una altra era, la de les pandèmies potser), un temps en què no hi havia política industrial. I ara la política industrial parla de tecnologia, bàsicament. El repte com a tal és mantenir la rellevància (no perquè sí, sinó perquè el mercat nostre és el món, encara que ara sigui més petit geogràficament parlant). Això ens portarà a parlar d'organitzacions distribuïdes (i organització és el substantiu sense el que no aplica l'adjectiu) i a plantejar-nos també discussions incòmodes (qui mana, quina direcció, quina font d'ingressos en el nostre model de negoci, etc.). Serà la informació de mercats el principal producte?

Les pimes (molt tocades financerament, generalitzant molt) són els clients per se. Difícil que siguin font abundant i consolidada de "cash". I tot i així tenen una necessitat d'informació moltes vegades no reconeguda (no saben que no saben) sobre l'entorn, la competència, les oportunitats, etc. Jo em fixo molt en el plantejament que fa la Fira de Hannover, la fira industrial més gran del món en el país de les fires, que aquest any serà 100% online. La participació a l'esdeveniment val una fracció del que suposava posar-hi un estand. Si surt bé marcarà tendència i obrirà camí per a tots els que ens hem dedicat a afavorir això que se'n diu "matchmaking" en anglès.