La guerra freda, que va durar des d'abans del meu naixement fins el 1989, per posar una data, va tenyir-ho tot del seu color. Qualsevol lluita d'alliberament nacional, anticolonial o reformista passava a tenir un significat est-oest. Fora matisos, fora independència de pensament, altres vies no existeixen, l'electró te càrrega negativa i el protó positiva.

Després de la súper cimera de Madrit hi ha una voluntat que tot torni a ser d'aquesta manera. Trenta i pico d'anys, el temps d'una generació per tornar a la mateixa merda, perquè la guerra freda va impedir el sorgiment d'un món més decent. Per cert, el sarau i programa de festes vol temps i diners en abundància, no hi haurà comptabilitat de costos que ho documenti, alguna experiència, minimalista comparativament, he tingut en la meva vida laboral. Hi afegim premsa que ensabona i crea consens, Hibris en estat pur. Malgrat la depressió econòmica a la vista, es prepara la següent guerra.

La guerra freda 2.0 ho tenyirà tot, la política econòmica, la recerca i desenvolupament, la política social... Tot el que es pugui tenyir. Si la primera tenia una excusa ideològica, de la concepció del món, de la propietat dels mitjans de producció deien alguns (mentida tot), aquesta ni això. Davant d'un món que ha topat ara sí amb els límits biofísics d'això que en diem natura, planeta terra, hi ha una lluita descarnada per l'apropiació dels recursos escassos, energètics i de materials (aquells que l'economia neoclàssica que s'ensenya com a economia a les facultats i escoles va oblidar d'introduir en l'equació de producció). L'enemic ja ha estat definit, Rússia és l'sparring (els ucraïnesos posen la carn i nosaltres els aparells de barbacoa, els russos posen els seus perifèrics), però la bèstia grossa és la Xina. Els africans són danys colaterals. Sembla que no hem pogut decidir quins són els nostres problemes i qui són els nostres enemics, algú ho ha decidit per nosaltres. 

Els mitjans creadors de consens (gairebé tots) ens parlaran de democràcia (buida de contingut) i potser com a prova de tot ens diran que aquí celebrem el dia del orgull i allà no. La realitat ha estat sempre contradictòria, com la matèria i l'antimatèria. Però la crua realitat ens diu que els Estats Units ja han entregat un activista kurd i que els escandinaus, nord enllà, cultes, rics, desvetllats i feliços, n'entregaran 73 (llegit no recordo on). Pobres kurds, els primers a rebre. Remullem les barbes, a Julian Assange ja li han tallat, algú a la capital del regne ja deu pensar en paral·lelismes interessats que ens afectin directament.

Les prioritats pressupostàries dels estats costen tant de fer girar com el Titànic, però noi, ni sanitat ni educació, 3 minuts de visita i 40 preadolescents a classe. Però en breu es dobla el pressupost de “defensa”. “A mandar que para eso estamos” ens deia Terele Pavez (Régula) a Los Santos Inocentes.

Si la Unió Europea defineix unes missions-reptes per forçar a focalitzar l'activitat de recerca (per exemple canvi climàtic, lluita contra el càncer, ciutats intel·ligents i neutres en CO2, oceans vius, sols i alimentació...), aquestes han estat de facto transmutades a la indústria de la guerra (no sé per què li diuen defensa si sempre ha estat d'atac). El personal (això que bategen com a talent), els materials valuosos i escassos, els xips sofisticats de veritat, aniran cap a aquest tipus d'indústria. Que per cert, no sembla tenir petjada de carboni ni fums com els cotxes que no poden entrar a Barcelona i que aviat tampoc a Manresa. Això de la petjada de carboni només ho tenen els pobres, com la ronya.

I pel que fa al comerç internacional i a allò que anomenaven globalització, ja va de baixa. Els nous conceptes es van imposant. En els meus temps es parlava de multilocalització (tothom cap a la Xina, a principis de segle vaig comptar més de vint projectes al Bages en aquest país). Avui es parla de “friendshoring”. Que algú et digui amb autoritat i mitjançant certificat si aquest país o territori és amic o enemic. Comencem per un país a una hora de vol de Barcelona i que té uns carrers a la capital, a centre ciutat, estranyament familiars. Algèria, Alger, és amic o enemic? És per un amic. Gira el calidoscopi però sempre surt guerra freda.