Entremig dels vendavals de retallades i mobilitzacions, de les turmentoses piruetes borsàries i de les sorolloses apologies polítiques, el proper més d'abril s'inicia amb la celebració de la Setmana Santa. Temps de caramelles, de processons, d'escapades turístiques, de celebracions litúrgiques i, per a la majoria, jornades de lleure i descans del trafeguejar quotidià. Un temps de respir abans d'entomar l'efervescència primaveral, que a jutjar pels noticiaris es preveu força florida d'esculls i sotracs econòmico-socials. Uns dies d'oci i d'activitats lúdiques que, tot i preservar determinats referents i manifestacions rituals, han perdut en gran mesura el seu sentit apologètic originari, el seu caràcter transcendent, el seu missatge existencial. Quelcom que, amb els temps que corren, potser fóra bo de començar a recuperar.

Lluny d'al·legats doctrinaris i de debats teològics o històrics a l'entorn de la veracitat dels fets i successos narrats a les santes escriptures, el que aquí ens interessa és aprofundir una mica en la seva dimensió simbòlica, en el seu caràcter metafòric i, sobretot, en la seva incisiva vocació catàrtica. Un exercici gens habitual en aquests temps de consumisme compulsiu de receptaris d'autoajuda i manuals de solucions immediates que, massa sovint, confonen més que il·lustren tot negant allò que amaguen; una tasca gens freqüent, dèiem, però no per això menys necessària.

No és cap secret que, per a tot cristià mínimament practicant, la Setmana Santa concentra dues de les dates més assenyalades del calendari religiós, a saber, Divendres Sant i Diumenge de Resurrecció o de Glòria. Dues dates que concentren i alhora revelen l'essència del missatge cristià. D'una banda, el Divendres que commemora la passió i la mort a la Creu de Jesucrist, d'altra banda, el Diumenge que en rememora la seva resurrecció i accés a la vida eterna. La humiliació i el sacrifici en acte d'amor, d'un costat, i el triomf d'aquest amor per damunt de la mort, de l'altre. Però, més enllà de dogmes i creences religioses, el valor simbòlic d'aquests episodis s'imposa com una autèntica paràbola existencial de la qual ni ateus, ni agnòstics, ni creients de qualsevol religió en resten al marge.

M'explico. Tota persona sap i coneix d'aquell Divendres, puig aquest dia n'és la representació del sofriment i la impotència, del dolor i la frustració, del turment i el patiment, de totes aquelles situacions, circumstàncies i sentiments que en diferents moments i intensitats esdevenen el nostre calvari particular, el motiu de la nostra angoixa, abatiment o tristor, tan terriblement humà com inevitable. Però de la mateixa manera, en el nostre univers particular, tots sabem i participem també d'aquell Diumenge, doncs aquest és el dia que representa la il·lusió renovada, la promesa del somriure, l'alegria i l'entusiasme vers el futur, tot allò que de forma més o menys concreta ens estimula i ens motiva a tirar endavant amb fermes passes. Per alguns la il·lusió d'un nou projecte, per a d'altres un nou amor, el naixement d'un fill o un nou repte, però en qualsevol dels casos, la il·lusió vers una promesa, a voltes tan humana com utòpica, de benestar esdevenidor.

I entremig, entre el calvari, la soledat i la desesperació que és el Divendres i la promesa d'alliberament i renaixement dominical, aquell dia del qual les escriptures guarden silenci, aquell dia de transició i de mudesa: el dissabte. El dia de l'espera. El dia de l'esperança. El nostre dia a dia. L'etern present. El dia en què conflueixen, alternant-se, el desassossec i l'alegria, l'amor i la soledat, l'entusiasme i la impotència, la injustícia i la esperança. El dia més llarg de tots.

Som éssers sabàtics, heus aquí la nostra essència. No anem ni venim, estem. No tenim ni perdem, som. I, és en aquesta mesura, en la capacitat d'aprofundir en la nostra pròpia dimensió humana, sabàtica, quan podrem començar a alliberar-nos de les pors i les opressions que assetgen el nostre dia a dia quotidià.

Probablement molts teòlegs censurin, per simples i immediates, aquestes interpretacions. Però, com diria el carter de Massimo Troisi sobre la poesia, les Escriptures no són de qui les escriu -ni de qui les predica- sinó d'aquell qui les necessita.

I és que, precisament, en aquest punt és on la vida i l'art s'abracen. En paraules del mateix George Steiner: "Les aprehensions i figuracions en el joc de la imaginació metafísica, en el poema i en la música, que ens parlen de dolor i esperança, de la carn que es diu que té gust a cendra i de l'esperit del qual es diu que té gust a foc, són sempre sabàtiques. Han sorgit d'una espera immensa que és la espera de l'home. Sense elles, com podríem tenir paciència?" . O sia.