Com ja s'ha comentat en varis articles, hi ha alguns paranys de la Ciència Política moderna i contemporània que poden ser preocupants. El primer, el fals eix ideològic. Fals en el sentit de què no explica res per si mateix (contingut nul); que resta buit. Abans potser explicava quelcom. Però en l'actualitat és una trampa del bipartidisme, de la II Restauració Borbònica que en diem alguns. Si us és del vostre interès, podeu llegir l'article de NacióDigital.cat publicat fa temps: "L'eix ideològic com a gran farsa" que podreu trobar en aquesta mateixa interfície d'OpinióNacional.com de la comarca bagenca.
Allà s'intenta explicar de què tracta el projecte de continuar apel·lant, dibuixant i divindint la societat en aquests termes (esquerra-dreta) tant difusos i per tant tant maleables (tant flexibles a la interpretació i al seu ús indegut per part dels grans partits). Ser d'esquerres no et compromet a res. Què significa... depèn. Així les famílies ideològiques (abans en l'etapa desideologitzadora) passaven a segon pla... interessadament. Menys marc ideològic, més marge per fer i desfer. Més marge per canviar... a pitjor (sic). D'aquesta divisió se n'ha beneficiat una esquerra líquida, tradicional i oficial. Una esquerra política que no ha plantejat cap alternatia al sistema del neoliberalisme intel·lectual, del món que han creat les Escoles de pensament dels neoconservadors, del món de les finances, del Pentagon i "dels que ens manen"; en definitiva, dels poderosos.
Aquesta esquerra moderada -anomenada així, perquè "moderadament" fa alguna cosa per les classes populars (sic), s'ha basat en gestos i pèssimes gestions d'un sistema social econòmic que gestiona millor la dreta degut a que és el seu propi sistem -és de lògica. Del Partit Únic del Euro, del Partit Únic del Capitalisme, del Partit Únic Europa antisocial. I això perquè: 1) el Sud ha deixat que els alemanys els compréssin les seves grans empreses (les punteres) amb un euro a dues velocitats, 2) perquè no defensa i promociona prou les alternatives existents que funcionen al capitalisme, com per exemple les cooperatives, la banca ètica i el comerç just, i 3) perquè els europarlamentaris populars i socialistes voten el mateix el 70% dels cops (i no són temes menors o transversals). Sé que sona exagerat dir que són el mateix. Però també ho és dir que Obama Mc Cain ho eren i en canvi s'acceptava millor. És el políticament correcte. El segon escull. Un altre problema de la Ciència Política i de l'opinió pública.
Abans dient que el PPSOE eren el mateix (en termes econòmics es podia afirmar ja en temps de Zapatero després del 2005 i la seva baixada d'impostos als rics) eres considerat un radical; ara en canvi, ets un bon analista o bé dius el que "tots saben". Abans dient que calia escoltar la indepèndencia com una opció (sent federalista, també espanyol) i ara si consideres que encara queden federalistes amb seny i que te'ls creus (la majoria fora del PSC) -altre cosa és que els vulguis fer cas, ets un exalabrat, un inconscient, un bromista. Les coses canvien. Molts tampoc creien que acabarien pagant tant els plats trencats de la crisi. Que no tocarien seguretat i sanitat pública. Que la privatització no arribaria tant lluny aprofitant l'avinentesa. Un altre dels problemes i paranys que comporta ser políticament correcte és no anomenar les coses pel seu nom (sobretot llavors, quan calia).
En resum, que l'eix esquerra i dreta, l'estil políticament correcte i el centrisme, moderantisme analític o d'opinió és el mateix en origen: un parany, una trampa, una falsedat. Una limitació per definir la societat en terme que ni ella mateixa pot concebre ni entendre (per antics o artificials), i situant tota la resta amb l'extremisme i qualsevol altre paraula que condueixi a una etiqueta negativa. Així els que diuen "les coses tal com són" (o millor dit, tal com les perceben ells sense romansos ni autocensures) són tratats com a radicals, il·luminats o dogmàtics. Mentrestant, el poder i els mafiosos van fent. I alguns preocupats pel to centrista, per la moderació ideològica. Presentadors, tertulians... polítics… com tants altres preocupats per l'aparença quan aquesta és la que els limita ser qui són.
