Miris com t'ho miris, els Països Catalans estem en un conflicte històric. És un conflicte polític no resolt amb els estats que ens el seu dia se'ns van repartir: Els estats espanyol i francès. Antigament els conflictes es resolien normalment amb una guerra entre els dos bàndols, fins que un esclafava l'altre o s'establia un acord fruit de la tensió violenta entre les parts.

Normalment, per anar a la guerra, es contemplava la capacitat de cada bàndol, tant pel que fa als recursos humans com als logístics. La quantitat i qualitat de la tropa, la intendència, la orografia, el finançament de la gesta i fins i tot la climatologia per preparar l'atac o la defensa eren les claus per assolir o no la victòria. L'objectiu era un, guanyar a l'altre bàndol. Això és procurava fer com fos, amb els mitjans que calguessin i sovint, amb molta estratègia i molta tàctica.

Ja hem dit que l'objectiu era un: guanyar. Per fer-ho, calia una estratègia -una manera d'arribar a la victòria-, i sobre aquesta estratègia, una sèrie de tàctiques per vèncer. Les tàctiques han estat vàries i cada època n'ha fet servir de diferents, basant-se en les eines d'atac i defensa del moment. Vinc a dir que una època anaven amb llances i espases i d'altres amb portaavions o artilleria pesada. Cremar ciutats, la guerra de guerrilles, setges esgotadors, aïllar territoris, atacs a la rereguarda enemiga, guerra comunicativa i de propaganda....són tàctiques usades per guanyar. Això, que a l'Europa del SXXI sembla impossible, és el que encara passa en molts països del món. Ho hem vist darrerament a l'Afganistan amb la victòria llampec dels Talibans.

Però, centrem-nos en aquesta Europa on vivim, encara plena de conflictes, com el del poble català enfrontat als estats espanyol i francès. Aquests estats, de matriu democràtica, usen les eines que tenen com a estat per procurar fer-nos desaparèixer com a col·lectivitat diferenciada. Que parlem un altre idioma i que ens entossudim en decidir el nostre futur no entra ens els seus plans. No ens maten físicament, ens anul·len socialment o ens deixen ser fins allà on ells volen. Multes, presó, exili, en definitiva, por. La por amb la que ens volen ajaguts, pretenent limitar-nos la voluntat.

Per tant, els estats espanyols i francès ens tenen declarada la guerra des del moment en què no ens deixen ser ni decidir. Ens tenen declarada la guerra que ara té altres noms més amables, com conflicte i desafiament, desplegant amb altres formes més amables la seva acció d'atemoriment i control. Ho fan amb els aparells de l'Estat: l'atac cap a la nostra col·lectivitat en lluita és des dels fronts judicial, fiscal, polític, comunicatiu –amb un aparell de propaganda cavernari- i si cal, militar. Són els nous fronts d'aquesta guerra.

L'Estat te clar que està en guerra amb nosaltres. Nosaltres, ens ho hem de començar a creure. Les metàfores marineres s'han acabat. Estem en un conflicte per a la supervivència nacional i fins i tot social del poble de Catalunya, i l'autonomisme i el diàleg impulsat des de l'autonomisme no ens permetran avançar si no tenen una vocació de ruptura i usen aquest autonomisme a favor de la causa.

Si plantegem aquest conflicte com una guerra, ara no és temps d'anar a camp obert. Tenim una societat massa acomodada i tenim una pandèmia que ens determina que és temps de no atacar i preparar-nos, tant des de la gestió de l'autonomisme institucional com des del moviment popular independentista. Cal treballar més que mai per establir ponts entre l'independentisme i procurar una estratègia, preparant tot allò necessari per al desgast de l'ocupant i la subsegüent victòria. Potser els partits han de fer gestió autonomista cap a la independència, i al moviment popular li toca deixar de mirar tant als partits i organitzar-se amb tanta força i determinació que sigui escoltat de nou, seient totes les entitats del país per ser més forts i actuant en els diferents fronts, de manera coordinada. Si fem això mentre negocien, perfecte. Però que no ens tinguin aquests dos anys esperant la garrotada i sense fer res, que no ho farem!