No fa gaire, els rics d'aquest país, les 37 majors empreses, van anar a veure Zapatero. Les decisions del Consell de Ministres immediatament posteriors i els anuncis del Govern en diferents matèries donen bon compte dels resultats de la reunió. A la vista d'aquestes mesures la conclusió és clara: no va ser la política, la que va posar drets i deures a l'empresari sinó tot el contrari. Són els rics els que s'han rebel·lat enfront de la política i han marcat el camí del Govern. Un Govern que ha començat immediatament a decretar nous ajustos, noves reformes, nous cops baixos a la ciutadania, als treballadors i treballadores “als que no han de pagar i estan pagant una crisi econòmica que no han generat”. La trobada només va beneficiar al capital.

Els diners privats podran entrar a AENA i gestionar els principals aeroports com Madrid o Barcelona. Els empresaris obtenen més reduccions i rebaixes fiscals en l'impost de societats. Al contrari, les persones aturades que han perdut ja tota prestació per desocupació, no tindran accés als 426 euros d'ajuda, un cop d’insensibilitat més als treballadors/es i les seves famílies que només depenen de aquesta entrada de diners de subsistència. Els pensionistes, que ja han sofert una congelació de les seves pensions, escometen noves amenaces. La pretensió d'ampliar l'edat de jubilació als 67 anys, l'ampliació del període de càlcul de la pensió, l'augment del període de carència, és a dir, dels anys necessaris per cobrar una pensió contributiva, són amenaces permanents sobre els pensionistes d'avui, però sobretot sobre els de demà. Està vist que d'aquí a res podem tenir un regim de terror neoliberal i els treballadors/es pagarem les destrosses de la banca que es van enriquir en el seu moment amb l’especulació.

Si a aquestes amenaces i agressions certes, hi afegim l'amenaça sobre la capacitat protectora del conveni col·lectiu, el cop que hem de parar és brutal i d'incalculables conseqüències per als treballadors i per als nostres fills. Una feina cada vegada més precari i temporal, amb menor protecció del conveni col·lectiu, amb menors drets a protecció per desocupació, amb menors drets en el moment de jubilar-se.

El treball deixa de ser un factor que cohesiona i vertebra a la societat. El valor de l'ocupació disminueix. S'exercirà per menys preu, amb menys drets quan ho tens, quan ho perds i quan, per edat o per malaltia, ho has d'abandonar.

És la riquesa, és el benefici de les operacions especulatives, és la labor dels executius-executors dels mercats el que adquireix pes, rellevància i importància real per determinar les polítiques públiques, la democràcia política, el govern de l'economia.

El govern de l'Estat espanyol va aprovar la tercera pujada del rebut de la llum de l’any, la més gran des que es va privatitzar el sector elèctric l'any 1997, amb un increment del 9,8%, que se suma al 2,64% del gener i al 4,8% del juliol, més els dos punts d'IVA. També augmenta el rebut del gas un 3,9% i la bombona de butà un 3,13%, després d'haver estat gravada per l'IVA el mes de juliol, d'haver pujat un 3,36% al gener, un 5,75% a l'abril i un 2,8% a l'octubre. Terrorisme d'estat i empresarial contra els treballadors i les treballadores. Fins quan?

Ni la societat, ni la classe treballadora podem tolerar una realitat que marxa cap a una relació tan desigual, que recorda temps passats (amo igual a patrons) que no podem consentir. L'enfrontament va a ser llarg i dur. Aparentment desigual, pels ingents recursos amb els quals disposen els rics declarats en rebel·lia. Però que ningú desesperi, perquè tard o d'hora la llibertat, la vida, els drets, acaben per imposar-se i, si ens organitzem bé podem guanyar a la dictadura del capital.