És la típica qüestió davant un fet (o fenomen) que sembla que ha finalitzat o que ja no està en el seu punt àlgid. I sobretot són aquell tipus de preguntes davant les quals no saps com respondre adequadament. Al final tot dependrà de les expectatives creades per aquell o aquella qui pregunta. I també de la seva visió de les coses: qualsevol de les mil raons (o menys) que tu pots tenir en ment com a possibles respostes poden no ser pas la contestació esperada. Ni en perspectiva, ni en quantitat ni en qualitat. Però, realment que n'espera algú d'aquesta pregunta? El què en pensa l'altre? Una esperança d'"utilitat" de tot allò que fem?... Aquesta pregunta però, ja ens rebel·la quelcom important: les coses "no tenen sentit per si mateixes". O almenys això és el que pensa el qui fa la pregunta: no hi ha d'intrínseca, pròpia, ni paral·lela a un mateix o a un col·lectiu concret. I doncs, quants de nosaltres pensem així? Quants cops hem raonat d'aquesta manera tant "utilitarista"? O també, quants podem concloure la idea per la qual hi ha "mil" -és un dir- fenòmens i fets que per si sols ja han tingut sentit per a un mateix?

I a què vindrà tanta reflexió? Doncs, us ho explico: no sé com contestar tal qüestió; i possiblement no ho sabré mai? Responc per cortesia però em quedo pensant si realment he dit tot allò que havia d'exposar, d'explicar, de raonar, o si no ho he fet bé. Les preguntes que m'han dut a terme durant aquests últims mesos han estat: i per què han servit les consultes per la independència si després CiU governa amb àmplia majoria? Per què ha servit tot el moviment d'indignació col·lectiva davant l'aclaparant "marea blava" del PP? Aquestes primeres preguntes, tenen trampa perquè hi incorporen un "condicionant" al qual tu no hi has d'estar d'acord o no hi trobes cap mena de relació convivint de causalitat: tant de forma objectiva com subjectiva jo no la trobo. D'altres simplement et pregunten el titular de l'article. Tant de la vaga convocada per CCOO , USO, UGT i altres sindicats ara farà un any, com del moviment independentista i d'altres moviments socials o de protesta; però hi ha quelcom pel qual no paro d'estar obcecat. Més enllà que moltes de les coses què diem i fem ja tenen sentit per si mateix (només cal trobar-ho o veure-ho...), cal que tot passet que duem a terme, tota mobilització social, tota petita acció de contestació... hagi d'anar acompanyada d'uns objectius concrets assolits, d'una mena de mapa purament racional i material? Com puc mesurar la felicitat dels desnonats quan reben suport? Com puc arribar a quantificar i qualificar cada petita acció d'ajuda als més necessitats o de conscienciació i debat social... Com? Si algú té la resposta... Entenc però que està bé reflexionar i retre comptes amb perspectiva podent arribar a conclusions sobre allò que ha succeït i hem aconseguit (o no); però no pot ser pas la primera pregunta que em facin! Perquè moltes causes que en principi semblaven "perdudes" mai ningú les hagués tirat endavant, mobilitzat, liderat; i per tant, mai haguéssim assolit cap objectiu simplement per utilitarisme: aquest pot arribar a ser un fre, precisament per ser útils a la societat.

Estic ben segur del que alguns i algunes ara deuen estar "maquinant". Alguns pensaran que estic justificant fracassos passats, he, he. "No ha de costar tant respondre una pregunta així, deu ser que poca cosa arribarà a dir". No obstant, s'equivocaran: de tot allò en el qual m'he mobilitzat i m'han qüestionat la seva "utilitat" m'he quedat tranquil. No satisfet, perquè quan arribes el punt 1 et queda el punt 2 per arribar. Com deia Eduardo Galeano la "utopia serveix per caminar" sinó en tens mai comences. La qüestió no és arribar a cap meta, sinó viure el camí (com ens diria un budista o un ioguista). Ara bé la qüestió rau en la pregunta en sí: això és el que em té intrigat! I per cert, qualsevol "fracàs" -o el que puguem considerar com a tal més o menys- és una "victòria" futura; podem aprendre'n i millorar; per tant, ha estat "útil". Per tant, no ens deixem entabanar per aquesta mena "economicista i tecnocràtica" de veure les coses.