"La calle es mía", deia Manuel Fraga (mai descansi en pau) l'any 1976, amb el dictador mort i mai enterrat del tot, per prohibir qualsevol tipus de dissidència política al carrer. D'anys n'han passat uns quants, però... de qui són els carrers? De qui és la ciutat?

La ciutat és aquell espai on fem la vida i on mirem de relacionar-nos sense oblidar que és també l'espai on som sotmeses a la ruleta russa del consum. Aquell espai que hauria de ser de totes les que l'habitem, que sovint volem fer nostre en tant que habitants però que mai ens deixen viure en llibertat: control, propietat, llums sobre l'ombra, caixers, ordenances del civisme, anuncis, més caixers, més anuncis, més caixers...

Tot i la fermesa de la voluntat de control sobre l'espai i els seus usos, afortunadament la ciutat és viva i a cada ciutat hi ha una batalla, mil batalles. Són les batalles quotidianes que enfroten de ple els interessos comuns amb els interessos d'uns pocs que amb set de control fan anar totes les eines per evitar qualsevol mena de dissidència, qualsevol acció que s'escapi del seny que alguns, en aquest país, tant s'estimen. Manresa no n'és excepció: ni de les batalles, ni de la set de control. Vegem-ho amb un parell d'exemples, si voleu.

Darrerament a Manresa s'ha parlat molt de les pintades al carrer i frases com "Puto Ynda, com l'enganxi" o "Un altre cop els nens d'Arran han fet pintades" són recurrents a la capital de la comarca petita. Deia el sociòleg Hugo Martinez al 1972 que "la escritura de graffitis es una manera de ganar estatus en una ciudad donde tener una propiedad es tener una identidad". Entenc que pot molestar una pintada a la façana de casa, però... ens molesta igual, per posar un exemple clar, tenir els carrers plens de caixers? No ens molesten els enormes anuncis a les nostres ciutats? La banca ha desnonat a més de 500.000 famílies en 8 anys, no fan mal als ulls els seus anuncis? Personalment me'n fan força més que una pintada a la Plaça Gispert o l'Avinguda de les Bases. Potser, al final el que us molesta és que no demanem permís. Ja ho anem entenent... de la mateixa manera que molesta que nanos patinin a les places o que la canalla jugui a futbol a la plaça Europa, doncs per això ja tenim el 'Complex Esportiu El Congost', oi?

I si, com hem vist amb el graffiti, una manifestació artística pot fer mal als ulls quan s'escapa de la convenció dictada per la institució (l'art al museu i, sisplau, feu-ho maco, pinteu dins de la línia i que no molesti ni qüestioni), tenim més bones noves: també us pot fer mal a les orelles! La darrera nova i grossa a Manresa en l'àmbit musical sí que fa mal als timpans: expedient administratiu amb sanció econòmica per "ocupació de la via pública sense permís", atenent a l'ordenança del civisme. Una macro rave amb milers de persones de matinada al bell mig de la ciutat? Potser molaria, però no és el cas. El cas és que la sanció arriba ara arran d'un acte celebrat fa gairebé tres anys i emmarcat dins "L'Ateneu al carrer", iniciativa impulsada per l'Ateneu Popular la Sèquia que durant tot un dissabte de maig organitzà desenes d'activitats a places i carrers de la ciutat. El grup musical Kòdul hi participà amb un recital acústic a la Plaça Major, entrada carrer Amigant, a peu de plaça, a mitja tarda i amb doble i perversa intenció: retornar de bades a La Sèquia el que el grup trobava que la iniciativa popular valia (amb el que tenen i saben fer, música) i aprofitar la trobada per fer present del seu darrer CD als verkamistes que havien fet possible la gravació de l'àlbum. No oblidem que l'expedient sancionador es va obrir inicialment per "venda ambulant no autoritzada", tot i que els CDs eren recompenses d'un projecte col·lectiu reeixit i allà, de vendre's, no s'hi venia res. Després de l'error en la instrucció de l'expedient, que inicialment es basava en una venda ambulant inexistent, l'expedient es transformà per colpir l'essència de l'acte fonamentant-se en "ocupació de la via pública sense permís". 

Sóc del parer del sentit comú: el joc de pilota, al carrer; la publicitat, al diari o la televisió (que la podem apagar quan volguem). Penso que l'ordenança del civisme és una llosa tan inadequada com ineficient per Manresa i que les expressions artístiques han de ser transformadores, transgressores, rebels i emanar d'esperits lliures. Sincerament trobo que "la calle no es suya", ni de Fraga ni de Don Manuel. El carrer és nostre, és de "Pedro y María, de Juan y José".