Guerres de bàndols

Sovint les militants veiem amb por com el nostre moviment es debilita en discussions internes. Veiem i sovint participem en disputes internes pel nostre propi espai. Egocentrisme, protagonisme, control del moviment, enveja, gelos. Tu has dit i tu has fet. Generem fins i tot guerres de bàndols al mateix espai. Estratègies internes per guanyar el moviment, moltes vegades per posicions polítiques diferents, però també força sovint per batalles d'egos, per obtenir el control d'allò que tant estimem: el moviment.  

L'experiència em diu també que quan això passa és per la falta d'objectius comuns al moviment. De fet, sol coincidir en un moment en el qual el moviment deixa d'identificar amb claredat un enemic comú; quan la batalla interna passa pel control del moviment i no per la capacitat d'aquest a l'hora d'assenyalar l'enemic i afrontar-hi una batalla. Estem -encara que algunes ho vulguin negar- en aquella antiga i desgraciadament futura guerra de classes. Aquella batalla on uns pocs tenen molt i unes moltes tenim poc.

Identificar l'enemic

El primer objectiu del moviment ha de ser identificar l'enemic, traçar una estratègia conjunta i centrar els esforços en fer-lo caure. És cert que la vida que ens ha tocat viure té un cert component de ràbia: veure el present fosc i mirar el futur amb poca esperança genera ràbia. També és cert que aquesta ràbia ha de ser descarregada d'alguna manera, i ens diu l'experiència que quan no la canalitzem en la lluita contra l'enemic, és aquesta mateixa  la que té la capacitat de menjar-se el moviment. És aquesta mateixa ràbia la que ens fa caure en la tensió interna, en mirar les companyes amb mala cara i en no cuidar el moviment.  

Parlem molt de l'amor i de cuidar els moviments, però sovint ens relacionem entre nosaltres com es relaciona aquell vell món que volem deixar enrere. Parlem molt de l'amor i parlem molt poc de l'odi, i no s'entén l'amor sense l'odi.  

Amor i odi

És aquella vella historia dels dos punys: el puny de l'amor i el puny de l'odi. La vida és una batalla entre aquests sentiments. Tots dos hi són i tenen sovint la mateixa força, la mateixa capacitat de cop. I és en aquesta batalla on les militants hem de saber triar cap on dirigim cada puny.  

El present està carregat de situacions duríssimes. Cinc-cents mil desnonaments des de l'esclat de la crisi. Cinquanta-set dones assassinades l'any 2015 a l'Estat Espanyol. L'any 2013 es varen diagnosticar només a Catalunya vuitanta mil casos nous d'angoixa, ansietat i depressió. Creix l'atur i la pobresa, la vergonya europea amb les refugiades i l'augment de l'extrema dreta.

Totes aquestes situacions tenen responsables, i és cap a ells on ha d'anar el nostre odi. El nostre puny carregat d'odi ha de ser calculat i dirigit cap als responsables de la massacra capitalista. És imperdonable que a vegades fem anar aquest puny contra nosaltres mentre l'enemic somriu des de palau. I no ens ha de fer por parlar de l'odi: cada dia ens obliguen a sentir-lo, és per això que no l'hem d'amagar i l'hem de saber utilitzar de la manera més constructiva possible. Sovint, per fer, cal desfer.

I el puny de l'amor? Aquest és el nostre, la mà que ens ha d'acaronar en aquesta història. Els caps de setmana que dediquem a cuidar-nos; els espais de suport mutu i d'humanitat que es respira en les nostres assemblees; aquells detalls entre militants que ens fan bategar el cor i ens ajuden a trobar sentit a tot plegat. El puny de l'amor és aquell que ens fa ser davant de l'obrera defensant-la del feixisme, el que ens fa aturar desnonaments i el que ens fa ser presents en tantes i tantes escenes de dignitat. El puny de l'amor ha de ser aquell que ens doni força per seguir en això; ha de ser un puny de mirades de complicitat. Un puny de solidaritat que ens ha de fer recordar qui som, d'on venim i què volem. 

Amor i odi, la vella història del present, dos punys d'un mateix cor.