Fa un any i mig, i apadrinada per la Pahc Sabadell, la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme del Bages va començar a caminar. A les primeres assemblees ens trobàvem unes 40 persones i només teníem un cas de deute hipotecari; avui, un any i mig més tard, la sala on fem les assemblees a l'Ateneu Popular la Sèquia s'omple cada diumenge amb més de 100 persones que s'agafen a l'oxigen de la solidaritat.
Després de 45 dacions en pagament, 6 condonacions del deute, 35 casos reestructurats, 21 pisos alliberats i 27 persones reallotjades per L'obra Social de la Pahc Bages; després que arribessin a la nostra assemblea uns 250 casos d'estafa financera; després de tot això, ens trobem amb 93 casos actius i unes 15 persones noves que arriben cada diumenge a recuperar la seva dignitat.
Ja no només gestionem deutes hipotecaris, avui estem treballant casos de lloguer, estem autogestionant un banc d'aliments amb pocs recursos i molt d'amor, - sense l'apadrinament de cap família de l'elit manresana - i estem solucionant com bonament podem talls de subministraments d'aigua i llum. Experimentem cada setmana el fracàs de les polítiques socials i econòmiques i ens dolen les mentides dels que fan promeses que no volen complir com ara la llei per multar bancs amb pisos buits que proposa el govern català. El fracàs polític és un escàndol i la Pahc, desbordada de feina i a la vegada d'amor i solidaritat, fa tot el possible per recuperar drets.
A la mateixa trinxera hi tenim a les treballadores socials, que retallades de recursos corren el perill d'acostumar-se a respondre a les famílies el perillós "Ho sento, no hi podem fer res". No posaré la mà al foc per totes les treballadores socials, però estic segur que moltes d'elles senten a tot cor la mateixa impotència que sentim a la Pahc quan, tot i estar fent tot el possible, no trobem aquella solució que farà la vida d'aquella família un xic més digne. La manera de fer de Serveis Socials i de la PAHC no tenen res a veure, nosaltres cridem a la desobediència i a l'organització col·lectiva, no ens hem posat sostre i creiem fermament que el nostre límit és el cel.
Serveis socials depèn en darrer terme de l'administració, del govern, d'aquella "gent" que exclosa en el seu món de capritxos i despatxos ignora i dóna l'esquena a la població. El problema doncs rau en l'administració i, el problema, és compartit a serveis socials i a la PAHC. Unes es veuen obligades a administrar misèria amb misèria; les altres tenim l'objectiu de convertir la misèria en ràbia, i la ràbia en amor de lluita col·lectiva que ens permeti ser cada cop més fortes i cada cop més a prop dels nostres objectius.
Trobo a faltar més veus que des de la trinxera de Serveis Socials cridi públicament a la indignació, perquè les persones que convivim amb les conseqüències de l'empobriment organitzat pels que manen tenim l'obligació de denunciar les injustícies i, som les que estem a primera línia, les primeres que hem de denunciar. Durant aquest procés de crisi capitalista, mentre el fracàs del model és cada cop més difícil d'amagar, hem vist sortir al carrer a Bombers, Metges, Professores, etc. Somio amb el dia que sentim les treballadores socials dient prou amb una veu més forta que sigui proporcional a la gran pressió professional que han de suportar.
Haurien doncs de denunciar públicament a l'administració i potser llençant-se al carrer a dir que necessiten més eines, més recursos per fer front a aquesta situació, que així, d'aquesta manera, invertint el seu temps en omplir papers que justifiquin l’assignació de recursos miserables, no poden seguir treballant, de ben segur que al carrer no estareu soles, de fet qui us deixa soles i sense recursos és aquella que teniu per sobre vostre, que tancada al seu despatx diu que està desbordada, és per això que encara que amb formes de treballar diferents estem a la mateixa trinxera, per què tenim el mateix enemic, aquell que governa per a les classes dominants i colpeja a les precàries.
És una vergonya que el banc d'aliments de Manresa surti de la caritat més antiga i no de la gestió ciutadana; és una vergonya que amb un 25% de pisos buits a Manresa haguem de seguir ocupant pisos per què famílies no dormin als carrers; és una vergonya l'endeutament de l'Ateneu les Bases i és una vergonya que els responsables, el govern del tripartit, no donin explicacions. També és una vergonya que Convergència i Unió acati el deute que acabarem pagant totes les manresanes, i podria continuar citant vergonyes durant hores, però per avui és suficient. Esteu convertint uns i altres Manresa en una ciutat de vergonya, que té por a explicar qui és. Manresa està cohibida, té la mirada perduda en un horitzó olímpic ignasià del 2022 i no alça el cap per què Manresa, a les vostres mans, està ferida de mort.
Per sort tenim una altre Manresa, la que vol lluitar per un futur digne, la Manresa que desobeeix i s'organitza, la Manresa que vol votar-ho tot, que vol participar i crear, la Manresa que canta, la Manresa lila, la Manresa del teatre, la Manresa dels murs plàstics, la Manresa que en caixetes on no hi passa el temps es nodreix de ràbia i d'amor per ser una ciutat sense vergonya, la Manresa de totes, la teva Manresa i la meva Manresa, la nostra, la Manresa de l'esperança.